Dissidència

És ben cert que en democràcia hauria de poder plantejar-se tot, però dins el marge de la llei. Si la llei no dóna prou recorregut, però, se l'ha de canviar pels procediments que la pròpia llei enumera. I aquesta és la resposta que dóna el poder espanyol a l'escomesa sobiranista catalana. Catalunya va estampar la seva signatura al peu de la Constitució, sense voler preveure que això liquidava qualsevol possibilitat -legal- de ser poble sobirà en el futur, i sense voler témer -l'any 1978- que Espanya continuaria amb les seves ambicions d'uniformització política i cultural. En el fons, doncs, no es tracta d'un problema de lleis, sinó de filosofies polítiques: creure que sobre de la llei hi ha alguna cosa -la justícia- o creure, en canvi, que més enllà de la llei només hi pot haver l'anarquia o la barbaritat. Els legalistes, ben alliçonats per les facultats de dret, han après a respectar la llei, perquè els hi va l'ofici... Els filòsofs, més atents a les conviccions que a les responsabilitats, no deixaran mai de mirar el cel, encara que el sostre del poder establert vulgui tapar-los la vista.

Cap de les set constitucions espanyoles anteriors, de 1812 a 1931, van ser modificades o desplaçades pel mateix procediment que elles mateixes establien. Totes van passar de ser tòtems a paper mullat, sovint en qüestió de pocs anys. La seriositat política d'un país es mesura en dades com aquesta. A Espanya, es creu en una constitució com es creu en la Bíblia o en el Llibre Vermell de Mao. I així només es lesiona el principi democràtic. Obertura. Llibertat.