Tinc a les mans una làmina amb cromos de ciclistes famosos dels anys cinquanta. No en falta cap dels que feren somiar els infants de l'època, a mi entre ells. A posta, tot i que a la majoria no els havia tornat a veure d'ençà de qui sap quan, n'he dit els noms d'una tirada. Les seves biografies eren material literari, novel·la mai no escrita. I dit això, canvio de tema. Els historiadors que d'aquí a cent anys consultin les col·leccions dels diaris per analitzar aquest començament de segle XXI, arribaran a la conclusió que la intel·ligència humana havia perdut llustre respecte a èpoques anteriors. No cal que ens remuntem a l'eclosió del pensament il·lustrat per a tocar-ho amb les mans, n'hi haurà prou acudint a la primera República o al primer terç del XX. Més endavant, no. A l'Espanya dels anys quaranta el pensament estava degradat o proscrit. Ortega sospirava perquè Franco l'acceptés al seu costat, encara que fos per a remenar-li amb la cullereta el culissó d'aigua amb carbonat de després de les menjades, i els filòsofs més brillants eren els fossers. Però abans de l'Espanya de tons grisos i negres, la ciutadania trobava en els diaris les opinions de la gent de pes. Acabo de rellegir algunes intervencions parlamentàries de Lerroux. I li he de reconèixer una alçada insospitada. Que era un demagog, un populista...? Depèn. Perquè en comparació amb les coses que diu i com les diu l'actual plana major de la política espanyola, Lerroux era un savi i mig. I si el comparem amb l'staff del Pepé balear...? Uf...! Els diaris d'avui han caigut en una irresponsabilitat històrica imperdonable. La banalitat és notícia una vegada, que és quan se'n denuncia l'existència. Ara bé, quan la beneiteria esdevé el pa nostre de cada dia i els diaris n'omplen una pila de pàgines com si fos llenguatge corrent, estan oferint a les generacions futures la imatge d'una època més buida que senalla de pobre. I ara permeteu-me recuperar el fil dels cromos i dels ciclistes. Dels cinquanta fotografiats, una dotzena són mallorquins. Més endavant, quan jo havia crescut i tots ells ja eren glòries del passat, vaig tenir la sort de tractar-ne la majoria, i la visió que en tenien, del món, passada pel tamís dels seus valors ètics, basats en la lluita per la vida i en una vida digna, era d'allò més gratificant. Em refereixo als Capó, Trobat, Juanito Bover... Malauradament la premsa de l'època va relegar-los a les pàgines d'esports i únicament els atribuïen quatre tòpics. No hi ha dubte que era més interessant qualsevol cosa que poguessin dir i contar, encara que fos entorn de la pols de les carreteres, que les frases insubstancials de qualsevol ministre de Franco. I ara passa igual. Ben segur que hi ha persones, siguin esportistes o caçadors de rama, que poden completar un mosaic del pensament actual força interessant i engrescador. En canvi, tot l'interès de l'actualitat informativa convergeix en aquells que no tenen res a dir i, si en tenen, pitjor que pitjor. Hi insisteixo: la culpa d'un protagonisme tan estèril és dels diaris. És hora de retreure'ls-ho.
Escriptor
