Com més putrefacte es revela el nostre estat (l'expressió no és meva: "Gairebé totes les institucions d'Espanya mostren símptomes de putrefacció", deia un editorial del matutí britànic, i liberal, Financial Times, fa quatre dies), més necessari apareix el periodista com a repartidor de bones i males (quin remei) olors i com a descobridor d'aquells materials que podriran tot el que toquin.

El periodisme (tret d'una elit, i dels especialistes en economia, que són més aviat mags o vidents) sempre ha estat una professió de handyman, de toter, de tipus que fa un poc de tot: avui feies la biografia d'un músic, ahir la crònica d'un suïcida anònim, demà et tocarà explicar com han canviat els electrodomèstics...

Però avui, enmig de la putridesa, l'única possibilitat de sobreviure és fer de detectiu, escriptor, agent secret, jutge, mestre i ideòleg polític (una redundància). I afegim-hi que el nou gènere periodístic, polític, estètic i moral ha de beure d'una altra novetat: la roda de premsa sense preguntes. ¿S'imaginen el metge, el jutge, l'assessor d'inversions, l'entrenador de futbol o el notari, l'arquitecte, el programador, el botiguer i fins i tot el capellà, condemnats a treballar sense poder fer preguntes?•