Rere la mentalitat conservadora nord-americana hi ha una filosofia de vida, i un bon plegat de pensadors. Els Estats Units són un país vast i molt complex, al qual fa de bon caricaturitzar i simplificar: país de grassos, de violents, de gent sorruda i consumista, agermanada entorn de les esglésies, les pistoles i la política imperial. Sí, hi ha tot un seguit de tòpics que estem cansats de sentir sobre els EUA, com també tota una llista d'acusacions, que acaben carregant a les esquenes d'aquell país totes les maleses del nostre planeta: les guerres, el canvi climàtic, les injustícies financeres, la homogeneïtat cultural anglosaxona, etc., tot allò que l'analista Benjamin Barber va anomenar el McWorld.

Aquesta política -colonialisme cultural, un imperi tou, etc.- seria la que provocaria un seguit de traumes arreu del planeta que tindrien en la Gihad islamista la seva resposta més contundent. Per això no ens ha de sorprendre que alguns extremats que, a casa nostra, no s'atrevirien mai a aprovar la violència assassina contra ningú tinguin sentiments ambivalents quan els morts són nord-americans -civils o soldats-, tot construint un discurs ple de justificacions o de descàrrecs davant dels fanàtics islamistes, com el que es va escoltar després dels atemptats de les Torres Bessones.

La filosofia de vida basada en el conservadorisme és la que impedeix a qualsevol administració demòcrata -nosaltres en diríem socialdemòcrata, ells en diuen ‘liberal'- provar de fer front a la proliferació d'armes dins la societat nord-americana.

Per un conservador, l'estat no té cap feina dins de la vida dels ciutadans, en cap cas no els pot dir què han de fer ells amb la seva llibertat, si no han de posseir armes o si han de pagar de forma obligatòria una assegurança pública. Rere això, fan la següent observació: si l'estat s'encarrega de les decisions dels individus -què hem de fer amb els nostres diners, o amb la llibertat individual- la vida moral es corromp i es fomenta una mentalitat servil, impotent a la llarga davant dels problemes de la vida (les xifres dels nostres ni-nis poden donar la raó a aquesta tesi).

És per això que els conservadors fan tant d'èmfasi en la moral -els compromisos adquirits, les responsabilitats-, i volen alhora treure la llei -el Govern- de les decisions dels individus. El President Obama amb llàgrimes als ulls després de la massacre exemplifica perfectament això: la impotència de la llei, i l'afany moral com a ciment -fràgil, ai- de les consciències.

Aquesta filosofia de vida -al meu parer molt errada- passa unes factures terribles, tot i els beneficis que pot tenir en l'individualisme moral. D'una cosa no en tinc cap dubte: amb la nostra escassa visió moral -el nostre ‘fot qui fot', o ‘campi qui pugui'- i amb la seva nul·la regulació armamentística nosaltres faríem unes matances encara més formidables.