El resultat final d'aquesta setmana postelectoral no pot ser més positiu. Al marge de les lectures que cada formació política ha fet dels resultats globals de les eleccions i dels seus en particular, allò més interessant és que s'ha de dialogar i negociar, que ningú no posseeix la veritat absoluta ni la solució màgica. Artur Mas, al meu entendre, havia de convocar aquestes eleccions, malgrat haver-ne sortit derrotat.
Quan el nostre punt de vista pensam que és majoritari, necessitam parlar-ne i constatar-ho de la manera més empírica possible. En política el mètode més objectiu és la convocatòria electoral. Com pot ser creïble la promesa d'un referèndum per part d'un governant que no té la valentia de sotmetre's a una revàlida electoral? Mas havia de consultar, havia de ponderar l'estat d'ànim general de Catalunya, necessitava recompondre el croquis en clau de 2012. El mapa que ha dissenyat la ciutadania catalana amb el seu vot ha estat contundent i no s'ha de llegir només en clau estatal, ni partidista, ni seguint els paràmetres convencionals en què s'analitzen unes eleccions a Zamora, Terol, Càceres, Albacete o Múrcia, per posar alguns exemples i dit amb tot el respecte.
La majoria de la societat catalana està a favor del dret a decidir i és partidària de crear una realitat política moderna en el marc de la Unió Europea i amb representació als principals organismes internacionals. La Catalunya sobirana ja ha començat a caminar i a dialogar profundament en aquesta perspectiva, i les formacions que lideren aquesta negociació representen els dos grans models socials i polítics majoritaris del nou estat sobirà català. El diàleg s'està iniciant entre els dos principals models socials del país, entre una majoria més burgesa i moderada i una oposició més en sintonia amb les classes mitjanes, la classe social consolidada després de la Segona Guerra Mundial a Europa.
En relació a l'Estat espanyol, Catalunya parteix amb petits avantatges, perquè compta amb una llarga història de resistència i de derrotes que mai no han anorreat la seva capacitat de tornar a començar i d'emprendre la nova aventura de coronar el cim. El patriotisme català es fa especialment insuportable al nacionalisme espanyol perquè les seves principals virtuts esdevenen allò més desagradable per la cultura castellana, com molt bé va escriure el doctor Carles Cardó a la Història espiritual de les dues espanyes (1946).
Ara sabem que no són dues espanyes sinó dos models de societat que han conviscut un amor-odi permanent, que s'estimen i es repudien, que se cerquen i es repel·leixen, que es necessiten i no se suporten. Artur Mas superarà aquesta etapa i creixerà en la mesura que dialogarà i arribarà a acords amb el sobiranisme, però, sobretot, a mesura que sabrà gestionar la resta de forces polítiques, sabent que durant la campanya ja li feren tastar el verí que li han preparat per a aquesta legislatura.
Catalunya coneix la seva història i sap perfectament contra quina casta de gegants ha de lluitar i reconeix perfectament el perfil dels seus enemics ibèrics. El tast d'aquestes setmanes passades només és un anunci breu del serial que li espera.