Ahir la Marxa per la Independència estacionà a Montserrat, en una jornada particularment significativa des del vessant espiritual. Les grans causes que han mogut la història de la humanitat s'han sostingut, històricament, per la solidesa, la transparència i la cohesió de l'esperit que anima la ciutadania. En certa manera, al costat de l'espiritualitat religiosa tradicional, sempre hi trobam exemples d'espiritualitat laica, col·lectius i persones que entenen la vida des de la capacitat de valorar la dimensió absoluta, de cercar explicacions simbòliques i d'oferir respostes que ajuden a empastar situacions que tenen una tendència natural a la confrontació i la divisió.
En aquestes conquestes, les confessions religioses hi han tingut un paper essencial, sobretot quan la causa principal era del poble mateix i les institucions religioses han sabut fer-se invisibles i no hi han participat amb la voluntat de protagonitzar aquests capítols. Teresa Forcades, segons estava anunciat, era una dels tres convidats a intervenir ahir a Montserrat, per animar els pelegrins del sobiranisme. És obvi que Forcades en aquest moment ha esdevingut una de les grans icones de la Catalunya del segle XXI, en bona part perquè és religiosa benedictina i per la manera com comunica el seu compromís personal i com enfoca el sentit del compromís col·lectiu.
Hi insistim. Estam convençuts que allò que més atreu de la metgessa Teresa Forcades és la seva consagració religiosa i allò que li atorga més credibilitat és la seva coherència de vida personal, la confiança que contagia a unes generacions que se senten enganades pels mercats i per la hipocresia política. Entre moltes altres figures, Forcades creix com una alternativa al fracàs de les classes dirigents que hem experimentat durant els darrers vint anys, sobretot. Però que ningú no s'autoengani més d'allò que és de sentit comú.
El país compta amb moltes religioses que se senten pròximes a les conviccions de Forcades i solidàries amb la causa social que defensa. Desgraciadament, la societat actual té una tendència a caricaturitzar i ridiculitzar el compromís religiós femení com una opció malaltissa o antiquada, com un fracàs femení, com una sortida d'emergència quan la vida no ha estat agraïda amb la història personal d'una dona. Potser hi ha un percentatge elevat d'aquests casos; però només proporcional al d'altres professions modernes i altres espais de la vida col·lectiva.
Estudiau la realitat dels Estats Units d'Amèrica i aviat arribareu a la conclusió que darrere les gran causes progressistes hi ha religioses, dones consagrades que treballen en el camp de la sanitat i de l'acció social sobretot. Bussejau, també, en la transició democràtica de l'Estat espanyol i ben aviat trobareu un gruix de religioses compromeses en la causa dels més pobres, liderant alguns dels primers sindicats legals, fent part dels primers partits democràtics i segurament moltes altres causes que encara desconeixem, perquè la història coneguda i divulgada no necessàriament coincideix amb el passat tal com ha estat. Si Teresa Forcades és un cas excepcional i aïllat, el temps ho dirà. El futur, des del nostre modest punt de vista, ens exigirà flexibilitat, valentia i conviccions que es fonamentin en l'espiritualitat de l'afecte.
