Des de les Balears tenim oportunitat d’observar el pas de les aigües remogudes amb un airó més de pau i de perspectiva de futur. El Cercle d’Economia demana el rescat també per a la nostra comunitat i certament la situació deu ser molt més greu del que imaginam i molt més crua d’allò que encara es mercadeja a Madrid. Els espanyols han perdut definitivament els papers i allò que Aznar entenia com Espanya s’està enfonsant agònicament. Aquella Espanya castellana i de pandereta ha deixat d’existir definitivament i són escassíssims els defensors d’un model d’estat imaginat com un estudi per a les indústries friquis.

Els programes de més audiència de les cadenes de televisió estatals, telenotícies inclosos, ara amb el suport de la cadena espanyola pública, estan al servei de la paròdia política i territorial d’un estat que ha tocat definitivament fons. Els nostàlgics i romàntics espanyols moriren de dolor i de recança amb la pèrdua de les darreres colònies, però mai no podien imaginar que al començament del segle XXI deixaria d’existir com estat semiabsolut i aprenent de liberal. Espanya ha mort! No té necessitat de rescat ni cap casta de medicines financeres. Del seu teixit se salvaran molt poques peces. Només se’n sortiran els territoris solvents econòmicament i culturalment. És clar que les Balears tampoc no tenen cura, però tenim l’oportunitat d’estalviar-nos el peatge de Madrid i viure connectats directament al rescat europeu.

Els hotelers ho comencen a percebre i es desmarquen de les polítiques obsoletes dels grans partits estatals. El flux de mercat dels productes d’exel·lència de les Balears –turisme, vi, oli, paisatge, etc.– s’exporten i depenen directament d’uns clients europeus. Les Illes Balears només s’entenen socialment, culturalment i econòmicament relacionades amb Alemanya i la Gran Bretanya. En realitat, vivim d’aquests turistes i del mercat que han creat els touroperadors. Vivim majoritàriament d’aquest producte directament i indirectament. Com més garrot de Madrid al sector, com més l’administració es dediqui a esquinçar el teixit empresarial local, com més s’intenti que ens semblem al funcionariat centralista, més prendrem consciència que necessitam canviar de full de ruta.

Gran part dels mals del país són una conseqüència de les polítiques absurdes d’un estat que ens engega, que ens obliga a mirar cap a una altra banda, que ens convida a posar el punt de mira a algun dels nostres centres d’interessos reals. El país sobreviurà pactant amb els estats que ens salvaren després de la Segona Guerra Mundial. Des del punt de vista del possibilisme polític tampoc no és cap absurd que, a més d’exigir el rescat econòmic, demanem acollida en algun estat que no es dedicarà a l’explotació ideològica i l’expoliació cultural. No és cap disbarat que demanem ser adoptats per Alemanya o la Gran Bretanya, amb la condició de pactar el futur de la nostra identitat. Amb Espanya hem exhaurit tot el crèdit sense res a canvi. Ni tenim reserves, ni serveis, ni misericòrdia. La nostra madastra ens ha estat explotant i ens nega la possibilitat de ser allò que la naturalesa ha volgut que fóssim.