Les mentides del ministre d'Educació (i Incultura)

Carlo Collodi va crear a final del segle XIX un personatge que ha quedat profundament imprès en la cultura popular: Pinotxo. Sens dubte, la característica d'aquest personatge que tothom recorda, abans de convertir-se en un ésser de carn i ossos, era que, com més mentides deia, més li creixia el nas. Dissortadament, això seria una virtut si la presentassin els polítics. Però no, ens menteixen i ens menteixen repetidament i el nas no els creix. I, els membres del grup parlamentari, en aquest cas el PP, entre enormes somriures, aplaudeixen les decisions com a encertades i com a dogmes de fe que ens han de conduir a la felicitat absoluta, que implica, segons diu Merkel, un ferotge equilibri pressupostari, a costa, val a dir-ho, de l'estat del benestar (cosa que neguen).

Ara toca l'escapçada de l'Educació. Podem incrementar el nombre d'alumnes per aula, podem fer que els docents incrementin les hores de feina efectiva, podem reduir l'oferta dels instituts, podem incrementar les taxes universitàries... i tot això, sense que se'n ressenti la qualitat educativa...! Però com hem pogut estar tan cecs fins ara? Com és que no havia aparegut algú tan preclar com Wert per fer-nos veure que tothom abans d'ell estava equivocat? Com es diu en bon mallorquí, a partir d'ara, hem de creure que la Mare de Déu nom Joana, perquè Wert i l'actual Govern i els seus seguidors autonòmics ho afirmen.

I què més és una mentida més, si ja ens han fet creure que flexibilitzar l'acomiadament és bo per crear ocupació, si reduir el sou dels funcionaris i la inversió pública és bo per reactivar l'economia i que els treballadors públics són uns paràsits que només els interessa llegir la premsa i beure cafè?

Només diré una cosa al ministre: els alumnes no són xifres, són persones, i no són el mateix els d'un centre públic de la perifèria d'una gran ciutat, que provenen moltes vegades de famílies desestructurades i que no poden donar suport al procés formatiu dels seus fills, i els alumnes d'una concertada, que provenen d'entorns ben distints. I si no ho creu, que provi algun dia d'impartir docència a un centre públic i sabrà quina és la realitat i les necessitats educatives reals de l'educació del nostre país. I aquest desconeixement és, per mi, mil vegades més greu que el fet que el rei hagi anat a caçar elefants a Àfrica (de la qual cosa, n'estic ben segur, que ja en deu estar ben penedit), tot i que es pugui considerar, com a mínim, d'inconvenient.
Ferran dídac Lluch i Dubon. Palma.

Èxit del lip dub per la llengua
Dissabte es va fer a Ferreries un lip dub per reivindicar l'ús social de la llengua pròpia dels menorquins. L'acte fou un èxit, centenars de persones hem dit d'una manera lúdica que volem que el català continuï sent una llengua necessària en la nostra societat.

La reivindicació és oportuna, perquè el Govern balear està legislant en contra de la plena oficialitat del català: es vol permetre el desconeixement de la nostra llengua per fer feina a l'Administració i que els alumnes cursin l'ensenyament obligatori sense garanties d'assolir un nivell lingüístic adequat. En definitiva, es vol convertir el català en una llengua de segona, optativa, arraconada, innecessària... tot això que recorda una època història lamentable.

Per tot açò, és necessari que els que estem en contra d'aquest atac ho denunciem públicament. No demanem gran cosa, només volem que el català sigui una llengua normal al territori on és pròpia i oficial.
Carles Manjacoses Almerich. Ciutadella.

Fins on voleu arribar en la destrucció del territori?
És escandalós llegir, dia rere dia, notícies encaminades a desprotegir espais naturals emblemàtics de Mallorca, i igual d'escandalós és que l'argument que s'utilitza per convèncer la ciutadania sigui la crisi econòmica. A Mallorca, hem sacrificat i destruït una gran part del territori costaner: zones humides, cales i grans arenals. Hem sembrat muntanyes i penya-segats de cases i hotels, hem fet desaparèixer i continuam fent desaparèixer llocs que són l'estampa d'aquesta illa i que s'usen de reclam per atreure turistes, i sempre amb la mateixa excusa: "Crear llocs de feina i fer doblers". Però, així i tot, no hem aturat la crisi que ens copeja de cada dia més fort. I és que aquest grup polític de dretes que ens ha gestionat, o seria millor dir que ens ha comandat la majoria d'anys de les tres dècades que fa que hi ha democràcia, no escaliva. Segueixen el model econòmic heretat dels anys seixanta, construir a qualsevol preu. M'agradaria que aquest govern ens explicàs fins on vol arribar amb el consum de territori promovent noves urbanitzacions, complexos hotelers i d'oci. A més, m'agradaria que ens explicàs quina fotografia voldrà utilitzar el Sr. Delgado per donar a conèixer la nostra illa, ja que aquella fotografia de platges verges, muntanyes verdes... ja no serà real.

Sr. Bauzá, teniu pensat què fareu per mantenir l'ocupació quan haguem exhaurit els pocs espais emblemàtics que ens queden per urbanitzar? De què viurem? De turisme? No ho crec, no voldran venir.
Tomeu Maimó. Palma.

Diumenge 29, anem a la Ràpita
Tot s'inicià el 21 de maig de 1978. Aquell dia, unes 500 persones es manifestaren a la mateixa platja per oposar-se a la construcció d'un bar restaurant sobre les dunes i així va néixer el lema "Salvem el Trenc". De llavors ençà, hi ha hagut molts esdeveniments entorn d'un paratge inigualable en tot el món i que al llarg d'aquests 30 anys no ha quedat al marge de continus intents urbanitzadors. El 1980 l'Ajuntament de Campos tramitava un projecte d'urbanització de 6.000 habitants, un projecte que incloïa un camp de golf. Llavors es va poder aturar.

Avui Mallorca ens necessita. Si una cosa sobra a Mallorca, són hotels. Volem projectes innovadors per crear llocs de treball. No volem pa per avui i fam per demà... No volem més degradació ni a la Ràpita, ni a les Covetes, ni al Trenc.

Què volem: indrets per tal que Mallorca pugui ser una destinació turística amb un entorn per oferir o volem només ser una destinació turística que no pugui competir amb altres zones amb entorns d'interès paisatgístic?
Senzillament, no volem perdre una riquesa natural que ens estimam i que alguns semblen no apreciar, i que tanmateix molts visitants consideren la raó principal per escollir la nostra illa com a destinació. Per aquest fet i per molts d'altres, diumenge 29 a les 11 del matí ens convé anar a fer un tomb per la Ràpita i encadenar-nos simbòlicament per defensar la protecció d'aquest paratge. Val més encadenar-se simbòlicament aquest dia que no pas deixar-nos ofegar més per una economia basada en la degradació del nostre major actiu: els paratges d'interès natural i paisatgístic.
Joan Ramon Bosch Cerdà. Pollença.