Programes electorals sistemàticament incomplerts. Pressupostos públics que es modifiquen cada quinze dies. Receptes d'austeritat que, per si soles, no aconsegueixen treure l'entrellat de la crisi econòmica. I cap institució financera internacional no s'atreveix a comprar deute espanyol: només els bancs de l'Estat s'arrisquen a embolicar-se en una empresa que no fa bona cara. Els bancs alemanys i els francesos no van adquirir, aquests passats mesos, ni el 30% del deute emès: la resta s'ho han hagut d'empassar la banca espanyola. Molt mal senyal.
I tot això sota la mirada inquisidora de la Comissió Europea, que vigila l'oportunitat de les mesures preses, alhora que censura la frivolitat d'un govern que a Madrid va retardar l'aprovació del pressupost fins a després de les eleccions andaluses: una mesura que tanmateix no ha servit més que per treure credibilitat a la majoria del PP a les Corts. Qualsevol que segueixi l'actualitat política amb una mica d'interès pot ponderar que ens governen des de la improvisació, la prepotència i la recepta nacionalista espanyola, ja que tot s'acaba traduint en la limitació a la pràctica dels diferents autogoverns. Aquests són, al final, els que gestionen les carteres de Sanitat i Educació, grans puntals de l'estat del benestar, i en les quals recau el pes decisiu dels serveis que acaba rebent la ciutadania.
Tot plegat ens porta a una conjuntura que frega la intervenció econòmica. Madrid està sent intervingut per Brussel·les i les diferents capitals autonòmiques ho estan sent per Madrid: potser no en un sentit absolut i total, però almenys tot apunta que les coses estan funcionant, a nivell dels fets, en aquest sentit, ara haurem de ponderar quan començaran a dir-se les coses pel seu nom.
El PP es va pensar que la seva simple estampa donaria confiança a tothom, que bastava posar-se la corbata blava de l'austeritat conservadora (no socialista) perquè tot el diner europeu comencés a fer la ballaruga entorn de la nostra economia. I no ha estat així: s'ha hagut d'assajar també una amnistia fiscal deplorable, que només fa que premiar els grans estafadors de diner del fisc a canvi d'uns quants milers de milions, que al final no acaben servint ni perquè els trens arribin d'hora.
Són tots els que s'enriquiren amb el totxo fins a nivells estratosfèrics, que s'emportaren els diners cap als paradisos fiscals, i que ara els podran retornar perfumats a canvi d'una almoina. Quan parlem de distreure milers de milions d'euros sempre topem amb la mateixa paradoxa: és més fàcil escapar de la llei quan s'han fet desaparèixer centenars de milions que quan s'han robat mitja dotzena de gallines.
I això tenim: a la premsa internacional parlen d'Espanya quan hi ha aldarulls que acaben en lluita campal, a més d'afirmar que som líders mundials en turisme de prostitució.
