L'historiador Mateu Rotger, el 1888, convidà mossèn Alcover a predicar al puig de Pollença. Ambdós, companys de curs, defensaven que els santuaris representaven la tradició esculpida en pedra. Aquests dies vénen marcats pel ritme dels pancaritats i els pelegrinatges al llocs sagrats de cada municipi, als indrets on brolla la font que apaga la set del sentit. El poble s'identifica amb el seu paisatge i s'emociona en indrets molt concrets, precisament perquè els identifica amb els orígens i amb el passat que enquaderna la vida col·lectiva.

Uns anys després, d'aquella eixida al puig, Alcover iniciava l'obra del Diccionari i començava un pelegrinatge que l'ha immortalitzat, com a icona i com a inspirador d'una obra on resta esculpit cada mot, cada paraula, cada peça de la nostra parla. A partir de la tradició i de la llengua avui és possible entendre millor el país, però sobretot és més fàcil explicar allò que no convé de cap manera al país.

Som allò que som perquè tenim un patrimoni en comú, som allò que compartim, allò que llegim de la mateixa manera, allò que interpretam en la mateixa direcció, allò que enyoram quan som enfora, allò que estimam. Alguns dels símptomes de defensa i de preservació que inspiraren l'obra d'aquells savis de l'avior continuen ben vius encara avui, però en una circumstància sociològica diferent, potser més fràgil i més limitada des del punt de vista de la resistència.

Avui compartim un territori, uns paisatges, uns indrets amb gent amb la qual no només no sentim el mateix, sinó que més aviat no hi tenim gairebé res en comú, perquè ens limitam a compartir el mateix treball. En el millor dels casos allò que ens uneix és l'instint depredador o la necessitat de protegir-nos d'un enemic comú. Defensam els mots com un pare defensa els fillons davant els extorsionadors; lluitam pel paisatge i pel territori perquè voldríem que el futur no estiguñes sempre associat amb la taxació de cada quartó de terra, i imaginam el patrimoni com un actiu que podria ser la nostra tarja d'identificació davant el món.

Quan parlam de paraules i de pedres pensam en valors simbòlics i voldríem desvincular-ho de preus i de mercats, molt més encara en aquest temps de devaluació permanent i de depauperació general, particularment d'idees i de transferència del coneixement. No tot el coneixement s'ha de quantificar, més aviat entenem que és el moment de valorar el coneixement com a sinònim de consciència, com a facultat, com a habilitat, com a seny, com a virtut i com un actiu.

M'alegra començar a sentir veus de gent assenyada que manifesta disconformitat amb la forma com s'està gestionant la devaluació de la vida col·lectiva. Em reconforta compartir aquest trajecte de la vida col·lectiva al costat de gent disconforme, crítica i decebuda, sobretot quan d'aquesta mateixa experiència en brollen propostes noves, amables i cordials. Potser arribarà el dia en què es girarà la truita i aquells que sempre han corregut davant, perquè han estat perseguits i maltractats per la història, treguin la llendera i es facin definitivament amb les regnes del futur.