algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
21°

La pell autèntica

Quan la gent va començar a recórrer a la cirurgia estètica, ho feia envoltada de secretisme, com si ser operat -i guanyar així en bellesa o encant- fos una impostura, una ‘trampa' feta al joc de la naturalesa que s'hagués d'ocultar. M'explica un cèlebre cirurgià plàstic català que aquesta mena de cirurgia va sorgir per arreglar els desastres del càncer o les mossegades que podia haver provocat un accident (un incendi, per exemple), però que van ser els mateixos interessats, els que no havien patit cap d'aquests tristos daltabaixos, els que van començar a demanar si era possible intervenir en els seus casos, a veure si augmentaven així el pit, els cabells al cap, o es treien les bosses dels ulls. Com dic, això sempre es feia en secret: ningú volia que se sabés que portava pròtesis aquí o allà, o que s'havia refet el nas o s'havia retallat les orelles.

Tot això ha canviat radicalment: ara ja no només un s'ha d'operar sinó que, a més, s'ha de saber què s'ha fet, què s'hi ha gastat i quina eminència mèdica li ha remenat els greixos. La hipotètica bellesa física suplementària aconseguida amb bisturís ja no és suficient per obtenir una dosi extra de reconeixement: ara, a més, cal que se sàpiga. Aquest ‘que se sàpiga' és el motor de gran part de la ximpleria humana; com diu un personatge de Gombrowicz: "Si no vols ser metge o advocat, almenys sigues faldiller! Però que se sàpiga. Que se sàpiga!".

Aquesta última setmana hem sabut tots -ho hem vist- que l'antiga portaveu del govern socialista espanyol s'ha fet una cirurgia estètica radical: s'ha tret totes les arrugues, i ara sembla un àngel desinfectat, una presència d'un altre món, un miracle tenyit de ros més enllà de l'espai i el temps, la cara impàvida en una moneda amb la qual hom compra un xiclet i se'n riu del sant i de qui el vetlla. Cadascú pot fer amb els seus diners i amb les seves arrugues allò que més li vingui de gust -per descomptat-, però no deixa de ser ben curiosa aquesta dèria per transformar-se, com si la simulació ja hagués substituït la realitat i només ens quedés la comèdia. Que això ho faci una dona d'esquerres -les quals tradicionalment s'han distingit per lluitar contra la tirania de la imatge femenina que difon ‘el poder cultural' de la societat de masses- no deixa de ser simptomàtic del fracàs d'unes certes idees d'emancipació o de veracitat. O potser és que emancipar-se ja és una altra cosa, ara: sortir de l'adequació amb la realitat de les coses per mirar de tocar amb un dit el cel, encara que sigui a còpia de falsificar-se la pell de les galtes.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa mes de 10 anys

Subscriure una hipoteca també era considerat abans com a una vergonya i s'amagava. Llavò s'ha transformat i n'hi ha que en presumien però amb això de sa crisi igual torna a ser una vergonya, qui sap

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente