La pell autèntica

Tot això ha canviat radicalment: ara ja no només un s'ha d'operar sinó que, a més, s'ha de saber què s'ha fet, què s'hi ha gastat i quina eminència mèdica li ha remenat els greixos. La hipotètica bellesa física suplementària aconseguida amb bisturís ja no és suficient per obtenir una dosi extra de reconeixement: ara, a més, cal que se sàpiga. Aquest ‘que se sàpiga' és el motor de gran part de la ximpleria humana; com diu un personatge de Gombrowicz: "Si no vols ser metge o advocat, almenys sigues faldiller! Però que se sàpiga. Que se sàpiga!".

Aquesta última setmana hem sabut tots -ho hem vist- que l'antiga portaveu del govern socialista espanyol s'ha fet una cirurgia estètica radical: s'ha tret totes les arrugues, i ara sembla un àngel desinfectat, una presència d'un altre món, un miracle tenyit de ros més enllà de l'espai i el temps, la cara impàvida en una moneda amb la qual hom compra un xiclet i se'n riu del sant i de qui el vetlla. Cadascú pot fer amb els seus diners i amb les seves arrugues allò que més li vingui de gust -per descomptat-, però no deixa de ser ben curiosa aquesta dèria per transformar-se, com si la simulació ja hagués substituït la realitat i només ens quedés la comèdia. Que això ho faci una dona d'esquerres -les quals tradicionalment s'han distingit per lluitar contra la tirania de la imatge femenina que difon ‘el poder cultural' de la societat de masses- no deixa de ser simptomàtic del fracàs d'unes certes idees d'emancipació o de veracitat. O potser és que emancipar-se ja és una altra cosa, ara: sortir de l'adequació amb la realitat de les coses per mirar de tocar amb un dit el cel, encara que sigui a còpia de falsificar-se la pell de les galtes.