A la pel·lícula Hoover Clint Eastwood ens ha servit una aproximació biogràfica a un dels personatges més tèrbols de la història recent nord-americana. John Edgar Hoover va ser el director de l'FBI, i uns dels justiciers sense escrúpols més desfermats entre els que hagin tret el nas en les nostres democràcies; aquests règims -al contrari que els totalitaris- obliguen a respectar les lleis, la privacitat, la presumpció d'innocència, els procediments administratius i judicials i la llibertat d'opinió, fins i tot davant dels que més ens irriten o ens posen en dubte amb visions de les coses radicalment diferents de les nostres.

Com ens mostra Eastwood (i ja havien novel·lat alguns escriptors nord-americans: DeLillo, Mailer...), Hoover, tot això, s'ho saltava enmig de deliris puritans, de visions de rectitud moral indoblegable, que l'empenyien a burlar la llei a l'hora de perseguir comunistes i bandolers, o presidents de govern que no s'acabaven d'adaptar a la visió tan elevada que ell creia que havien de satisfer els polítics de primera línia. Eastwood fins i tot s'atreveix a suggerir que Hoover escoltava els enregistraments sonors de les trobades sexuals de J.F. Kennedy amb Marilyn Monroe, a més de milers d'altres informacions secretes, robades sense respecte a la legalitat, que formaven part de l'arxiu personal de Hoover, i que la seva fidel secretària va destruir tot just saber que el seu cap havia mort, tot perquè no caiguessin en mans d'un altre personatge poc recomanable (el president Nixon).

Tot això ve a tomb arran de la sentència en què es castiga el jutge Garzón a 11 anys d'inhabilitació, tot comparant els seus procediments (les escoltes il·legals) amb els propis dels règims totalitaris. No és cap sorpresa que Garzón ha estat -amb tots els matisos que es vulguin- el Hoover de la democràcia espanyola dels últims vint anys: el justicier totpoderós que ha sabut entrar a sac allà on ningú s'atrevia a fer-ho, amb procediments espectaculars, amb sentències i intervencions cridaneres: contra el terrorisme basc, contra el terrorisme d'estat, contra els crims del franquisme, contra la corrupció, etc., i tot en un paisatge judicial on l'únic jutge que els espanyols coneixien era ell; semblava que era l'únic que feia alguna cosa.

Imaginàvem que ho feia bé: que en cap cas passava per sobre de les lleis amb l'excusa que tanmateix les reforçava (com argumenta Hoover a la pel·lícula): pur maquiavel·lisme, fet i fet. ¿Hem d'acceptar el maquiavel·lisme del bé mentre condemnem el maquiavel·lisme del mal? ¿I qui distingeix el bé i el mal sinó les lleis? Hem d'excusar Garzón perquè se saltava les lleis però ho feia per una suposada bona causa? Els dubtes són seriosos.