Un dia de gener de l'any -llunyaníssim dins la fosca de la història- de 1703, Damiana Mestre, casada amb un vilatà menestral que nomia Francesc Taltavull, teixidor d'Alaior, va ser brutalment nafrada amb uns ferros a mans del seu espòs. No la va matar a l'acte de miracle. I açò no obstant, les lesions foren espantoses i irreversibles: gairebé la deixaren desfigurada i horrorosa. Ja no tornaria a ser la jove de pell transparent i blanca com certs pètals de rosa; ni la seva jeia, aquella gràcil manera de caminar. L'autor de l'agressió salvatge va rebre presó de seguida, mitjançant una sentència de l'autoritat local que no deixava pas marges als dubtes sobre la plena responsabilitat penal d'aquell agressor prepotent de dones. Abans, però, que haguessin transcorregut sis mesos d'ençà de l'atac sanguinari, el 7 de maig, l'esposa féu pública declaració de perdó en favor del maltractador, i demanà clemència per al seu company legal. No sé si ho volia el seu cor, però sí que ho digueren els seus llavis -imagín que estrets i balbs. No sabem la raó (hauríem millor de dir desraó!) que impulsaren la muller a disculpar el monstre que habitava la casa conjugal amb ella. Com calia esperar, el matrimoni, després de l'alliberament de l'espòs, tornà a conviure dins la mateixa llar. No debades, la propietat legal de l'habitatge era del marit (de l'home que hi aportava el salari, s'entén), i ella, com suposareu fàcilment, no tenia on anar a raure, ni on deixar-se morir.

Pel segles dels segles, aquesta mena de relats macabres que tenen lloc en el si de les vides domèstiques secretes es repetirà mil i una vegades, aquí, a l'illa de Menorca, i fora d'ella, gairebé arreu del planeta enter a un ritme geomètric que no sembla tenir fi. Sí, és prou evident que continuaren repetint-se adesiara, sense importar el grau d'evolució social d'ahir o d'avui, ni tampoc el marc jurídic que regeixi les vides de les persones del present o del passat. Han subsistit, i encara ara ocorren en tantes i tantes llars, que ningú mai no gosaria de creure-s'ho. No en donaríem crèdit, si fessin un vol per les teulades de viles i ciutats, i hi escrutéssim els interiors com ho feia el Diablo Cojuelo de la picaresca castellana. També en els nostres dies, la sacrosanta "intimitat familiar" ens posaria els pèls com a eriçons en el moment de travessar carreteres. En qualsevol època s'ha patit l'espantós estigma social del maltractament a les dones, a mans peludes de l'home-goril·la, que no hi ha manera d'eliminar de la biodiversitat zoològica de la Terra. Tampoc en la nostra era de la igualtat de gènere, en el cor mateix de la proclamació dels drets humans, ens n'alliberam, de la plaga d'Egipte que representen.

Les dades policíaques que s'acostumen a fer públiques al voltant de la jornada del 25 de novembre, dedicada a obrir consciència social contra el fenomen tenebrós, no deixen Menorca al marge de les estadístiques. Tenc a la vista alguns documents d'aquesta mena, i ens assabenten que en períodes entre dotze i devuit mesos, a l'illa, s'hi acumulen, ben bé, a la vora de tres-centes denúncies per les múltiples formes que pot adoptar la violència domèstica. Açò sí: es tracta dels casos que s'acompanyen de danys visibles i mèdicament avaluables. Ho dic, perquè hi queda exclosa la miríada d'esdeveniments lligats a la violència psicològica, a l'encorralament mental i moral de la parella, etcètera, i totes quantes estratègies de por no poden ser brandades com a proves a la vista de la tortura de què la dona és víctima. A Menorca, a més a més, hi ha una mitjana d'un any a un altre de devers cent trenta ordres judicials d'allunyament.

¿Per què encara ara, en una hora presidida pel progrés, la civilitat i un estricte sentit de la justícia, es dóna a Menorca l'aterridora xifra d'una violència de gènere bonibé cada dia? Se'm fa dificilíssim d'explicar-ho. Quedi aquí expressat, però, el rebuig per quantes Damiana Mestre viuen aterrides per llurs marits. ¿Què li passa a l'home -al mascle de l'espècie humana- quan muda la convivència de parella en terror d'alcova? Ara mateix, a Menorca (la balear pacífica, l'illa de no sé quantes dominacions civilitzadores), hi ha atacades per la paüra 283 Damiana Mestre, que, tard o prest, són estomacades -nafrades deien en el XVIII- pels erectes marits. Quan acabarà el malson de la violència domèstica?