muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
11°

Les Damiana Mestre dels nostres dies

Un dia de gener de l'any -llunyaníssim dins la fosca de la història- de 1703, Damiana Mestre, casada amb un vilatà menestral que nomia Francesc Taltavull, teixidor d'Alaior, va ser brutalment nafrada amb uns ferros a mans del seu espòs. No la va matar a l'acte de miracle. I açò no obstant, les lesions foren espantoses i irreversibles: gairebé la deixaren desfigurada i horrorosa. Ja no tornaria a ser la jove de pell transparent i blanca com certs pètals de rosa; ni la seva jeia, aquella gràcil manera de caminar. L'autor de l'agressió salvatge va rebre presó de seguida, mitjançant una sentència de l'autoritat local que no deixava pas marges als dubtes sobre la plena responsabilitat penal d'aquell agressor prepotent de dones. Abans, però, que haguessin transcorregut sis mesos d'ençà de l'atac sanguinari, el 7 de maig, l'esposa féu pública declaració de perdó en favor del maltractador, i demanà clemència per al seu company legal. No sé si ho volia el seu cor, però sí que ho digueren els seus llavis -imagín que estrets i balbs. No sabem la raó (hauríem millor de dir desraó!) que impulsaren la muller a disculpar el monstre que habitava la casa conjugal amb ella. Com calia esperar, el matrimoni, després de l'alliberament de l'espòs, tornà a conviure dins la mateixa llar. No debades, la propietat legal de l'habitatge era del marit (de l'home que hi aportava el salari, s'entén), i ella, com suposareu fàcilment, no tenia on anar a raure, ni on deixar-se morir.

Pel segles dels segles, aquesta mena de relats macabres que tenen lloc en el si de les vides domèstiques secretes es repetirà mil i una vegades, aquí, a l'illa de Menorca, i fora d'ella, gairebé arreu del planeta enter a un ritme geomètric que no sembla tenir fi. Sí, és prou evident que continuaren repetint-se adesiara, sense importar el grau d'evolució social d'ahir o d'avui, ni tampoc el marc jurídic que regeixi les vides de les persones del present o del passat. Han subsistit, i encara ara ocorren en tantes i tantes llars, que ningú mai no gosaria de creure-s'ho. No en donaríem crèdit, si fessin un vol per les teulades de viles i ciutats, i hi escrutéssim els interiors com ho feia el Diablo Cojuelo de la picaresca castellana. També en els nostres dies, la sacrosanta "intimitat familiar" ens posaria els pèls com a eriçons en el moment de travessar carreteres. En qualsevol època s'ha patit l'espantós estigma social del maltractament a les dones, a mans peludes de l'home-goril·la, que no hi ha manera d'eliminar de la biodiversitat zoològica de la Terra. Tampoc en la nostra era de la igualtat de gènere, en el cor mateix de la proclamació dels drets humans, ens n'alliberam, de la plaga d'Egipte que representen.

Les dades policíaques que s'acostumen a fer públiques al voltant de la jornada del 25 de novembre, dedicada a obrir consciència social contra el fenomen tenebrós, no deixen Menorca al marge de les estadístiques. Tenc a la vista alguns documents d'aquesta mena, i ens assabenten que en períodes entre dotze i devuit mesos, a l'illa, s'hi acumulen, ben bé, a la vora de tres-centes denúncies per les múltiples formes que pot adoptar la violència domèstica. Açò sí: es tracta dels casos que s'acompanyen de danys visibles i mèdicament avaluables. Ho dic, perquè hi queda exclosa la miríada d'esdeveniments lligats a la violència psicològica, a l'encorralament mental i moral de la parella, etcètera, i totes quantes estratègies de por no poden ser brandades com a proves a la vista de la tortura de què la dona és víctima. A Menorca, a més a més, hi ha una mitjana d'un any a un altre de devers cent trenta ordres judicials d'allunyament.

¿Per què encara ara, en una hora presidida pel progrés, la civilitat i un estricte sentit de la justícia, es dóna a Menorca l'aterridora xifra d'una violència de gènere bonibé cada dia? Se'm fa dificilíssim d'explicar-ho. Quedi aquí expressat, però, el rebuig per quantes Damiana Mestre viuen aterrides per llurs marits. ¿Què li passa a l'home -al mascle de l'espècie humana- quan muda la convivència de parella en terror d'alcova? Ara mateix, a Menorca (la balear pacífica, l'illa de no sé quantes dominacions civilitzadores), hi ha atacades per la paüra 283 Damiana Mestre, que, tard o prest, són estomacades -nafrades deien en el XVIII- pels erectes marits. Quan acabarà el malson de la violència domèstica?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per petrònia torrevila, fa mes de 11 anys

Està tot dit, però ho vull recordar.
Callam per por al ridícul, tampoc no n’hi ha per tant.
Callam per por al que diran, s’ho ha guanyat a pols.
Callam per mor de la nostra educació que ve de lluny, “el silencio es el ornato de las mujeres”, resa un tractat de urbanitat per a senyoretes del 1859, i encara ho practicam.
Callam perquè ell, és el que porta el jornal a casa i noltros no fem feina, que comporti una nòmina, vull dir.
Callam perquè els fills que compartim no sàpiguen quin monstre tenen per pare.
Callam perquè la família del monstre mai entendrà que de qui parlem és del seu fill, germà, cosí...
Callam tant! És tan estrepitós el nostre silenci que es veuen amb el coratge i el dret de fer-nos emmudir per sempre.
I no és la mort la més subtil de les tàctiques per aconseguir el nostre silenci, en tenen d’altres que, a banda del silenciar-nos, ens anihilen la vida i ens donam per mortes.

Valoració:16menosmas
Per Jaume, fa mes de 11 anys

A la fí el protocol i el ceremonial del que és mestre l'autor de l'article i president dels tècnics de les Illes Balears, tendrà un lloc reservat a les moltes dones que també avui com fa tres segles llargs pateixen el més esgarrifòs dels tractaments pseudofimiliars. Els que som fills, esposos i pares de dones tenim prou feïna per entendre que un sol homo sia capaç de ferir a una dona. La societat civil ens haurà de garantir allò que el legislador no ha pogut garantir. Per més que facem despeses en publicitat i nomenaments de cúpula ministerial. Sols una inculturització dels infants i joves, afegit a la tasca de posar en valor allò que l'humanisme cristià configurà en torn de la cèl·lula bàsica de la societat que és la família, ens permetrà veure la llum i fer-la present a les 283 Damanes Mestre

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente