No hi ha dubtes que José María Aznar hauria volgut guanyar una guerra. No va ser a temps a guanyar la guerra civil del 1936-1939, en la qual el seu pare va poder assaborir el gust de la victòria i després l'agraïment pels serveis prestats. José María Aznar era joseantoniano, de jove, i, com sap tothom i més que es tocaria recordar, va mantenir una actitud molt hostil amb el text constitucional. Ho va fer per escrit, al diari La Nueva Rioja, on també lamentava que es llevassin els noms del Caudillo Francisco Franco i de José Antonio Primo de Rivera de carrers i places. Ja aleshores (entorn de 1980) la seva prosa era cantelluda i bel·ligerant. Era una prosa guerrera.

Instal·lat en un somni imperial, José María Aznar va voler guanyar la guerra al costat de Bush. Zapatero va fer tornar els soldats a les casernes pàtries, de manera que Aznar no va poder-se sentir autor d'una major i més perllongada presència dels soldats enviats per ell a l'Iraq.

Recordau també la reconquesta de Perejil (2002), l'illa prop de la costa del Marroc mediterrani, a la qual una doneta marroquina duia la seva cabra a pasturar. En aquella reconquesta, hi va haver gestos trets del repertori de les grans guerres.

No el qualificaríeu d'enemic de la pau, però sí d'aficionat a l'escenografia de la guerra -o de la victòria, més ben dit. A l'escenografia i a la lletra, al text. Si, a part de la gloriosa escaramussa de Perejil, no va tenir cap guerra que li permetés presidir la desfilada de la victòria, almenys sí que les seves al·locucions i el seu tracte a l'enemic semblaven fruit d'una situació guerrera.
I així ha continuat després de perdre el seu partit el govern de l'Estat. El seu to i els seus símils sovint es nodreixen de l'esperit guerrer. La seva resposta a la nova estació del viacrucis cap a la pau, l'anunci d'una entrega de les armes encara per concretar en la forma, en el temps i l'espai, no podia ser feta de paraules de concòrdia, ni prop fer-s'hi. "ETA està derrotada, ha dit, i si està derrotada, què s'ha de negociar amb aquells als quals se'ls ha derrotat?" (traducció directa).

No s'admet, des del PP, parlar de pau, perquè no hi ha hagut cap guerra. Però el llenguatge d'Aznar tanmateix ho desmenteix. Ell excita l'extrema dreta, mentre don Mariano Rajoy mira de passar per moderat. Però sempre que s'ha donat una situació de forta tensió entre ells dos, al final Rajoy ha acotat el cap i ha assumit el discurs d'Aznar.

I si, com profetitza quasi tothom, Rajoy pot governar sense haver de comptar per res amb ningú que no sia dels seus?

Aleshores potser trobarà en Aznar el principal escull per a la dissolució d'ETA, perquè l'expresident es mor de ganes de presidir la desfilada de la victòria, encara que sigui sobre aquells que havia nomenat, quan li va convenir, Movimiento Nacional de Liberación Vasco.