Robert Benchley és un humorista americà dels anys trenta, conegut, entre moltes d'altres coses, per una sèrie de pel·lícules curtes de caire humorístic. La més coneguda és How to sleep" (com dormir) i es pot veure al YouTube. Probablement no ha resistit el pas del temps i ara no fa gaire rialles, però en el seu dia fins i tot va merèixer una paròdia amb el mateix títol a càrrec de l'inefable Pluto, que resulta fins i tot més divertida. Una paròdia que, sigui dit de passada, avui seria impensable per mor de l'entramat legal suposadament construït per a protegir els drets d'autor i que ens priva de joies com aquesta i com la que va suposar l'inici de l'imperi Disney, que no era altra cosa que un curt de Mickey Mouse en el qual parodiava una pel·lícula de Buster Keaton. Però avui no volia escriure de cultura lliure, sinó que els esment la figura de Benchley per una altra cosa, essencialment per una frase lapidària que va escriure cap allà l'any 1949 i que assegurava que "qualsevol persona pot fer qualsevol quantitat de feina, sempre que no sigui la que se suposa que ha de fer en aquell moment". Dit altrament, tothom és susceptible de ser un procrastinador. I és que el terme procrastinació, emprat a psicologia i derivat del llatí, de pro, endavant i cras, demà, indica l'acció de postergar accions o activitats que s'han d'atendre per d'altres més irrellevants i, possiblement, més agradables. Diuen els experts que hi ha tres classes de procrastinació: l'evasiva, que és quan s'evita començar per por del fracàs; per activació, quan es retarda una tasca fins que no queda més remei que fer-la, i per indecisió, quan s'intenta fer una tasca sense decidir-se de quina manera fer-ho.

Doncs bé, ara cal afegir una nova categoria de procranistació, l'estructurada, segons la defineix en un assaig un professor de filosofia de la Universitat de Stanford i que l'ha fet mereixedor del premi Ig Nobel de literatura de l'any 2011. En aquest assaig, en el qual he trobat la referència a Benchley, titulat precisament Procrastinació Estructurada, John Perry defensa que, sovint, aquest hàbit de postergar les coses més importants per fer-ne d'altres més irrellevants condueix a canviar la mateixa rellevància de les accions, és a dir, que sovint, no només no és un mal hàbit, sinó que pot resultar beneficiós. No hi fa res que els experts avisin que la procrastinació com a costum pot portar a la dependència de certs estímuls com els de navegar per internet, sortir de compres o menjar de manera compulsiva, entre altres, sense oblidar que molts estudiants ho deixen tot per al darrer moment, la qual cosa justifica que hi hagi un terme específic, la síndrome de l'estudiant; el mateix John Perry justifica l'escriptura de l'assaig com una activitat de procrastinació: és un moment en el qual té molta de feina, com corregir exàmens i treballs o escriure un article que hauria d'haver enviat setmanes enrere, però com que tot això li fa vessa, ha optat per posar negre sobre blanc velles idees sobre el tema que li rondaven. I aquí està la paradoxa, o més ben dit, la justificació -a posteriori- de la seva teoria, atès que l'assaig procrastinador és el que li ha donat més notorietat de tota la seva producció científica: les prioritats, al capdavall, han estat les correctes, tot i que, inicialment, semblava que era tot el contrari.

L'article de John Perry conté elements molt interessants, com per exemple l'afirmació que una bona part de les tasques universitàries són susceptibles de ser procrastinades, això sí, de manera estructurada, i posa com a exemple les fatídiques deadlines, dates límit, per a entregar articles o comunicacions a congressos ja que, força sovint, més que dates límit per acabar són enteses, algunes setmanes després, com a dates límit per a començar a pensar-hi. La veritat és que aquest premi Ig Nobel ha aconseguit amb escreix el seu objectiu, és a dir, primer fer riure i, després, fer pensar. I és que, fet i fet, qui estigui lliure de procrastinació que llenci la primera pedra. Els puc ben assegurar que jo no podria ni treure les mans de les butxaques.