Ahir a la nit, hi degué haver alguns milions de persones seguint el debat entre els dos candidats principals a la presidència del Govern espanyol. Es vulgui o no, un d'aquells dos senyors serà el pròxim president del Govern. Quan escric aquestes línies, encara ni jo ni ningú no l'ha pogut veure, però entorn de la confrontació televisada hi ha una certa expectativa: els resultats de les pròximes eleccions semblen clars i previsibles -el misteri és aclarir la mesura de la victòria del PP, i decidir després si partim o no a l'exili-, però així i tot s'espera veure com Rubalcaba es defensa i fa valer la seva oralitat esmolada, el seu enginy de polític vell i experimentat amb respostes promptes, tot davant de la feixuguesa de tanc provincià de Rajoy, que només haurà de recordar la realitat econòmica del país perquè qualsevol somni socialdemòcrata soni a cançó desacreditada. Rajoy s'ha tret de la màniga ‘cent propostes de canvi', un plegat de promeses d'una vacuïtat impressionant. Potser basta pronunciar en veu alta la paraula ‘Mariano Rajoy' -i afegir-hi ‘Registrador de la Propiedad'- per començar a assaborir el que serà la seva presidència.

550.000 euros. Aquesta és la quantitat econòmica que haurà costat a l'erari públic el debat d'ahir vespre. Amb diner públic es paguen sèries de televisió vergonyoses, que tenen un cost per capítol bastant superior; tanmateix ens podem demanar, tots plegats, si és necessari ‘fitxar' dos àrbitres de bàsquet per equilibrar el temps d'intervenció de cadascun dels contendents. ¿No bastaria un rellotge de jugar a escacs? A més, tots els responsables del xou i els candidats i ajudants han de menjar alguna cosa: 18.000 euros de càtering, doncs, siguem exemplars i mengem meravelles, i usem 18 càmeres, tota l'aberració de càmeres que va exigir també el gran director Sam Peckinpah a l'hora de rodar l'atracament a un banc en la seva extraordinària Grup salvatge. Els aficionats a la cosa política potser esperen això: un western, un duel a pistoles dialèctiques entre la visió de l'esquerra moderada i la dreta centrada o tronadora.

Més enllà dels fastiguejats per motius reals o imaginaris, hi ha una gran quantitat d'indecisos. ¿El debat d'ahir podria fer girar el vot en un sentit o un altre? És inevitable que algun votant convençut, després de ponderar una mirada, un gest, una mala resposta o un argument enverinat, canviï el seu vot. Però el debat real serà després: ara mateix, avui mateix, aquest matí després d'haver fet l'esforç d'haver escoltat aquests dos homes i haver decidit quin dels dos podem afirmar que ha guanyat. Comença llavors el debat de les interpretacions: qui pugui elaborar un relat més creïble sobre l'esdeveniment s'emporta el premi gros. Davant la complexitat de la realitat -vaticino que no hi haurà derrotes clares- només hi ha les interpretacions: i la millor de totes elles prevaldrà. El debat sobre el debat, el bizantinisme sobre el no-res que ens consola de la poca qualitat de la nostra democràcia.