Una crisi econòmica greu té uns efectes desastrosos sobre les persones i les societats. Però les situacions extremes tenen la utilitat de fer sortir a llum realitats que en circumstàncies normals romanen amagades. Una de les coses que han quedat visibles en el procés d'agreujament de la crisi del deute sobirà és la feblesa, per no dir la inutilitat, de les institucions europees. Tota la grandiloqüència retòrica del discurs oficial ha quedat baldada per a mostrar una molt evident substància ideològica. Allò que se'ns venia com a Europa, com l'única Europa possible, ha resultat ser allò que els crítics del procés en deien "l'Europa dels mercaders". De manera ingènua, molts pensàvem que allò que s'estava construint era un "mercat comú" i que era comprensible que els interessos econòmics -dels països, no dels grups financers- en marcassin el full de ruta. La ciutadania no es podia pensar, però, que aquest programa comportava la supeditació del seu futur, en tots els terrenys de la vida, als interessos dels mercats i que, al final, ens trobaríem amb una ineficient trama institucional de matriu ultraliberal nascuda dels tractats de Maastricht i de Lisboa. Un Banc Central Europeu, privat de fer el que han de fer tots els bancs centrals en defensa de les seves economies, és la síntesi de tot aquest despropòsit doctrinari, quasi místic, de sacralització dels mercats. La natura ideològica de la trama institucional europea és tan forta que posa en perill la seva viabilitat, sense excloure la possibilitat d'un esclat immediat.

La forma en què s'està tractant la crisi grega -i també la dels altres països- és escandalosa. Les tribulacions de Papandreu són comprensibles, perquè el que proposa la UE als grecs no és res més que la manca de futur personal i col·lectiu. Grècia no es mereixia això d'Europa i Europa mai faria això a Grècia; per tant, hem de pensar què allò que representen Merkel i Sarkozy no és Europa. Sorprèn l'ostentació de la representativitat europea que s'han subrogat aquests dirigents -ambdós amb una baixa taxa de popularitat i amb tots els números de perdre les eleccions-, però encara sorprèn més la seva obstinació a imposar un enfiloll d'actuacions que empitjoraran les coses. Les polítiques d'asfíxia econòmica de les famílies, de desfeta del sector públic i de desaparició d'estímuls cap a l'activitat econòmica sols poden dur a una recessió galopant. Molts d'economistes ho han escrit: un país que no creix no pot pagar. Els mercats s'estan menjant viu el malalt en lloc de deixar-lo alenar i reconstituir-se. Darrere una cadena d'eufemismes com "ajustaments" i "consolidació fiscal", s'hi amaguen polítiques de reducció dels drets socials i laborals, de limitació del poder adquisitiu de la població i de rifa al millor postor dels béns estatals. L'aplicació d'aquestes polítiques a les Balears hi està tenint uns efectes calamitosos i ens avisa del que pot passar en l'àmbit estatal en els propers mesos.

La crisi té causes globals, però les respostes des de cada indret són fonamentals i depenen de la capacitat de les institucions per respondre amb encert i rapidesa als envits. Europa ha mostrat una trama institucional ineficaç i en mans dels grans poders financers. Sols hi ha tres opcions a la vista: continuar de cimera en cimera cap al desastre final, posar-se en feina per refer el camí i tornar cadascú a ca seva o aprofitar la feina feta per reconstruir Europa sobre bases democràtiques i socials.