Quan era petit, vaig sentir a dir molt aquesta frase i ara em ve de gust repetir-la. "Qui comanda a Son Vivot? Son pare/sa mare (admet variants) o l'al·lot?". Eren un mots pronunciats per remarcar el principi d'autoritat jeràrquica. No, no parlaré de batalletes de l'institut, on aquest principi d'autoritat queda, en alguns casos, molt malparat, no només entre professors i alumnes, sinó, i això em sembla més greu, entre pares i fills.

No em vull referir ara a aquests principis d'autoritat, sinó a un altre de ben diferent. Qui regeix el món? Ja sé que la cosa així plantejada sembla bastant abstracta i bastant inabordable, i seria ingenu per part meva voler-hi donar una resposta mínimament convincent i categòrica. Com a molt, el que podré fer serà transmetre'ls les impressions que em produeix escoltar els uns i els altres. Val a dir que amb el company d'economia del meu centre comentàvem l'altre dia que, davant aquesta crisi econòmica, notàvem a faltar en els mitjans generalistes les aportacions senzilles però alhora rigoroses dels economistes, dels suposats entesos en la matèria. La cosa em sembla ben òbvia: la crisi és econòmica i són els estudiosos i analistes d'aquesta matèria els qui hi han de donar el seu parer o mostrar-ne les claus perquè la resta dels humans puguem fer-nos-en una idea. Ell em va assenyalar que arran del conflicte grec sí que hi havia hagut més aportacions. I potser té raó; de llavors ençà, he vist aparèixer economistes als informatius: en López Casasnovas a TV3 o n'Eugeni Aguiló a l'Informatiu balear de TV1, entre d'altres.

Realment, allò que ens ha sorprès ha estat aquest camuflatge que ha oferit Grècia aquesta setmana. S'ha passat, de moment, ja que tot és molt volàtil, de voler fer un referèndum a acceptar les directrius de la Unió Europea, que no és altra cosa que fer allò que la senyora Merkel vol, exigeix i demana. Entenen per on va el títol d'aquests papers? D'altra banda, crec que ens hem de fer un interrogant: la cancellera alemanya i el seu diaca francès fan allò que convé a tots els europeus o allò que els convé a ells? Són tan altruistes com ens volen donar a entendre els seus somriures i els mitjans de comunicació? O, per altra banda, ens hem de resignar a obeir allò que vol Alemanya perquè, tot i que els afavoreix a ells, és la menys dolenta de totes les opcions? Dins aquesta mena d'orfandat de poder -o de poder transaccionals- he sentit alguna interpretació, de gent respectable, no de cap guru il·luminat, que apuntava que hi havia com dues menes de poders: el financer, els dels bancs, que és imprevisible cap a on anirà, com si fos una mena d'Esperit Sant volàtil; i per altra banda, el que ve encapçalat per Alemanya.

I per si no ho tenguéssim prou madur, també s'ha sabut aquests dies que això dels brots verds que apuntava en Zapatero era -com tantes altres coses que ha dit- un eufemisme per sortir un poc del pas. Que fins i tot Alemanya, que semblava que ja havia tret l'ull, torna a caure en un procés de recessió. I, diuen els analistes, el sistema que s'ha seguit ara d'injectar doblers al sistema financer, apujar els impostos etc. és un sistema caduc, que no ha donat resultat i, per tant, les perspectives que s'obren al davant són del tot imprevisibles. Probablement, segons els entesos, s'haurà de reformular una nova realitat, una nova realitat que potser comportarà la reformulació dels estats. S'apunten algunes solucions que, ens mans de déu, ja m'entenen, podrien ser molt vàlides, però en mans dels homes ja em semblen més dubtoses. Aquestes solucions passen per cedir el poder decisori als grans especialistes en la matèria, atesa l'excepcional gravetat de la situació. Com una mena de despotisme il·lustrat globalitzat, atesa la globalització que regeix l'economia mundial. Els estats tendrien uns marges de maniobra bastant magres i reduïts. Crec que, si la solució ha de passar per això, pot ser bastant perillosa, sobretot si es fa sempre sota l'amenaça anatemitzant de: no hi ha altra solució. S'acosten temps difícils. Crec que va ser Eudald Carbonell qui els va pronosticar. I hom es pensava que els xaragalls no tornarien mai més a envestir!.