Dels pressuposts del 2012 sabem el que han volgut dir-nos; ni una xifra més. Pel que ens han dit, el pagament del deute s'endurà un de cada cinc euros disponibles. Euros que, per cert, són més dels que tengué Manera el 2010, perquè el nou finançament que ell i Antich pactaren amb Zapatero és millor que el d'Aznar. Deia que sabem el que volen i no ens queda clar si, amb més ingressos de l'Estat, és imprescindible amortitzar deute tan aviat o si aquesta és una decisió política i no financera.

Per resoldre el dubte, una pista: el positiu d'aquest dur camí és que la severitat conduirà a la restauració de la capacitat de recuperació. Amb aquesta frase acaba la presentació dels pressuposts i garanteix cert sadisme de qui l'ha escrita. Una idea que, com tot el discurs Bauzá-Aguiló, destil·la regust de redempció per dolorosa penitència, com no podria ser d'altra manera en elements del que Krugman anomena "camarilla del dolor". Camarilla, que són els receptadors oficials de sacrificis que no s'apliquen, evidentment. És un vessant del determinisme social; ideologia que triomfa, sobretot entre els que no la pateixen.