Ha llargament traspassat la ratlla dels 70 anys d'edat, però, en fer-li un esguardar, asseguraríeu que just ateny la seixantena. És alt, espigat, d'una estructura òssia que més tost l'estilitza. Tot ell, de cap a peus, presenta uns definits aires d'elegància primigènia i natural, adquirida en el bressol mateix del naixement. És adret i desimbolt. Camina amb una jeia de bon compàs: un cavaller pur que besa la mà de les senyores amb una inclinació de cap precisa però suau, si així hagués d'estrevenir-se'n. Ningú no diria que és pobre de butxaca, desenfeinat d'una qualsevol ocupació laboral lucrativa i que, en realitat, es manté com a hoste acollit, gairebé de franc, a l'empara dels serveis socials públics que, malgrat la crisi de les tisores en estat de fagedena incontenible, encara aguanten a les xarxes municipals -el que queda de la depauperació, s'entén, de les glorioses polítiques socials d'altres temps. Fa els cabells grisos lluents, encara ben prou abundants a tota la, diguem-ne, orografia capil·lar. Se'ls pentina en clenxa tombada a l'esquerra; i les anades i vingudes pel carrer no aconsegueixen bonibé desbaratar-los, per advers que sigui l'estat dels vents.

Gusta de deambular a diari circumspecte. El veieu, ara i adés, amb un bastonet airós que maneja amb comoditat pròpia de l'alta burgesia mercantil; aquella que, en el passat segle, havia fet la industrialització a Europa -sobretot, la segona industrialització elèctrica que inundà el continent de màquines revolucionàries, d'escales mecàniques, cintes transportadores, ascensors i tants enginys que enlluernen sobre la quimera de la infinitud de la tècnica humana. Quina supèrbia tan forassenyada! Només de pronunciar el seu llinatge, tothom hi deduiria la classe fabulosament adinerada a la qual pertany -si més no, a la que n'ha pertangut de bressol, emperò no pas la del dia, vista la màrfega en què jeu al centre geriàtric que li fa de llar. Des del naixement, ha viscut abraçat als luxes fabulosos, al benestar, les comoditats i, fins i tot, als capricis dels diners a mans plenes, així pensem en la mera moneda que dringa a l'hora de pagar un cafè com en el paper de banc que ostenta tants poders materials. Ha voltat el món no sé les vegades, d'Occident a Orient, de nord a sud, en vaixell privat o en jet creuant els aires i les serralades, els mars i els oceans. En definitiva, ha practicat la dèria dels viatges, sempre assentada sobre la mena d'estora voladora que suposa anar a velocitats trepidants sense que mai, de cap manera, els doblers semblin exhauribles. Ha conegut ministres influents, reis amb tron, empresaris poderosos, dames i damisel·les elegantíssimes i enjoiades.

Vet aquí, però, que un bon dia va creure que, en lloc d'embriagar-se a produir més i més i a multiplicar la fortuna familiar, havia de córrer món amb la cartera dels bitllets desplegada. Deixà anar compromisos socials, càlculs i ambicions materials pures. Rompé els grillons dels mercats, les borses, les inversions i els pressuposts, les cotitzacions i els productes financers. I, així, el món es posà als seus peus. A canvi, però, el nou rumb li va costar la fortuna extraordinària sencera, damunt la qual rutllava la seva existència des que va venir al món -sí, és clar, al primer món dels rics.

Avui, solitari, una mica malencòlic però satisfet, s'està a Menorca. Aquí ha quedat avarat, perquè aquí se li van exhaurir els darrers dòlars. Ara, com deia, és un intern de l'hospitalitat geriàtrica, on té un llit calent i un plat de sopa dietètica. L'únic al que no ha renunciat és a fer ús del seu bastonet senyorívol -la mangala de la prosàpia familiar- i a besar les senyores a la mà quan li són presentades. El cavaller fa per nom Von Tyssen: és el cosí carnal -pobre i elegantíssim- de la saga del baró. Tanmateix, no ha perdut la felicitat, perquè la felicitat és, per a ell, guardar les formes elegants que ha observat tota sa vida. La ruïna econòmica no és incompatible amb la riquesa moral d'un senyor, un alt senyor que aguanta la jeia, encara que tengui les butxaques saquejades per la fal·lera de la despesa pertinaç. El que ha viscut, ningú no li ho furtarà mai. La mangala, encara menys.