No xerris fort, que els molestaràs. Això no ho diguis, que els podries ofendre. Deixa-ho estar, que tot seran problemes. No t'hi posis, que serà pitjor. Ara calla, que això no toca. A casa nostra, generacions senceres han estat educades en el silenci forçós, en la disculpa permanent i en l'obligació d'evitar qualsevol moviment que pogués fer crepitar la tranquil·litat dels senyors. Tal vegada seria millor dir que han estat ensinistrades, perquè aquest procés que dura segles no s'ha fet per ajudar-nos a desenvolupar les nostres facultats i capacitats, sinó per alliçonar-nos, per mostrar-nos bé quin ha de ser el nostre lloc en la història que ens han escrit. I, certament, ha estat un procés modèlic, ja que ha comptat amb la participació -entusiasta o passiva, tant s'hi val- d'institucions polítiques, educatives, religioses i familiars. Entre tots han (hem) aconseguit que aquest silenci imposat s'hagi heretat de generació en generació per a major glòria dels beneficiaris de l'encotillament col·lectiu que encara ens castra l'esperança.

Per segles, hem transmès aquesta frustració a les generacions que venien. D'una manera o altra hem col·laborat amb la incrustació de l'autoodi a l'ADN dels nostres conciutadans. En el nostre dia a dia, en la conversa més trivial, en algun moment o altre, hem donat per bona una situació injusta. Per defugir el conflicte, talment ens havien ensinistrat a nosaltres, hem acceptat la injustícia i, potser sense ser-ne del tot conscients, el nostre comportament ha estat exemplificant per als altres. Acceptant la submissió, admetent el silenci, en definitiva, tolerant aquests grillons psicològics, ens hem convertit en ensinistradors involuntaris de noves víctimes. D'exemples, quotidians i públics, en tenim a voler. Alça una pedra i en trobaràs, que diuen. El darrer, l'ha protagonitzat el nou director adjunt de l'Institut Ramon Llull, Antoni Vera -sí, el mateix que ja s'encarregà del Cofuc amb el Govern de Jaume Matas-. En l'entrevista que es va publicar en aquestes mateixes pàgines el passat dissabte, Vera enarborà la "normalitat" com a excusa per justificar la desprotecció progressiva de la llengua catalana que impulsa el Govern de José Ramón Bauzà.

Així, ras i curt. D'entrada, de genollons, amb els braços en creu i aguantant dos toms de les obres completes de Menéndez Pidal. Un alumne exemplar més per afegir a l'orla, com tants altres que juguen a ser qualcú a les faldes de l'Espanya imperial. Recordau, si no, aquella batlessa de Torrent, que en una convenció del Partit Popular al País Valencià es va autoflagel·lar en públic. "En primer lugar, pedir disculpas por si en algún momento me paso al valenciano, pero es mi lengua materna y tengo ese defecto. Si lo hago me perdonáis, eh?", es (ens) va disparar a la templa una acomplexada María José Català entre les rialles i les mamballetes desbocades de l'auditori popular.

Els especialistes reconeixen que un dels perills inherents a una situació de subordinació perllongada és que acaba incapacitant psicològicament la víctima davant les agressions que pateix. D'aquesta manera, sense moral, sense autoestima i amb una frustració acumulada que desborda, alguns han (hem) interioritzat un complex de culpabilitat que ens fa veure com a absolutament normals i quotidians alguns esdeveniments, accions, fets i comportaments més propis d'un règim colonial que no d'una democràcia del segle XXI.