Corren pel meu veral illenc dos centenaris cabalosos. Presenten un valor cultural prou substantiu, i, per açò mateix, estimbats d'esdevinences per a l'evocació oportuna, justa, necessària. Tots dos volen recordar-nos el natalici de l'arqueòloga maonesa Maria Lluïsa Serra Belabre, i el del filòleg i historiador, gran patriota menorquí, mossèn Josep Salord i Farnés, de Ciutadella. Una i altra efemèrides confereixen a la tardor menorquina d'enguany una abundància de fruits que ens posaran el paner curull d'una, diguem-ne, collita boscana per a una bona taula parada: conferències, articles magistrals, exposicions i un reguitzell d'actes positius.

Sabia que us n'havia de parlar més prest que tard, d'aquests aniversaris. Fins ara, però, no havia conclòs ben bé com encertar-la amb una perspectiva potser original de la qüestió. De cap manera em venia de gust posar mà a les biografies i confegir una crònica tediosament adotzenada, de còpia vulgar i merament laudatòria; una recordança, en fi, d'aquelles d'exaltació de campana voleiant a glòria. Repatani, he dubtat abans de concretar, al meu torn, una aportació que em sumés a la joia de les commemoracions, oportunes i, més tost, ineludibles, si no volem caure en follies caïnites contra nosaltres mateixos.

Fa uns dies a penes que, en mi, una llumeneta de far petit i trèmol em titil·la al caparrí -un far prescindible, si ho preferiu. M'ha creuat pel pensament la idea que les figures de Maria Lluïsa Serra i de Salord Farnés representen, per a la història cultural de la Menorca dels dos primers terços del segle XX, el que Josep Pla havia atribuït als rols de Francesc Hernàndez Sanz i Francesc Camps i Mercadal per a la jeia de la nostra cultura de final del XIX i la tombada del nou-cents. És com si la descripció intel·ligent i aquilotada que encertà a definir el cronista empordanès pels volts del 1948 s'hagués perpetuat sobre les dècades següents; com si s'hagués experimentat una sort de transmutació -o prolongació allargassada- sobre les generacions ulteriors en el curs del segle. Recordem l'anàlisi planiana.

Verificats els primers viatges a Menorca dels sis que hi féu, la força quirúrgica d'observació de Pla -precisa com un bisturí- ens deixà aquesta consideració: "En la base de la vida intel·lectual menorquina hi ha el contrast entre les dues poblacions -Maó i Ciutadella-, dos pols oposats, notòriament. El professor de Maó [Francesc Hernàndez Sanz] construí la seva Història amb un remarcable criteri liberal i ho féu molt bé. El doctor Camps realitzà una obra immensa en el folklore menorquí, partint sempre de baix, de l'existència d'una gent concreta i precisa. [...] L'obra del doctor Camps està entroncada amb l'anomenada Renaixença catalana. La Història del senyor Hernàndez Sanz aspira a una volada més genèrica, més culturitzada, d'horitzons més allargats, però, com totes les històries d'aquest sentit, no tan precises, amb un punt de calima. De tota manera, no he cregut mai -malgrat que Ciutadella i Maó han tingut dues concepcions del món prou diverses- que aquestes activitats siguin contradictòries. Crec, al contrari, que són complementàries i que s'aguanten mútuament".

Idò, punt a punt, coma a coma, cal que afinem de nou la mateixa cantarella damunt la partitura cultural que composaren -i fins interpretaren en primera persona- els noms de na Serra i de Salord Farnés. La primera fou sempre una dona nodrida en el cau de l'Ateneu, liberal i expansiu, de la ciutat centrífuga de Maó; mentre que Salord, amarat del clima cultural del seminari, fou sempre un intel·lectual arrelat: un tipus, al capdavall, que fou ell terra mateixa -terròs pur- de la Ciutadella ordenada, fidel, tradicional, i de succió centrípeta de la Secció d'Estudis (és clar, menorquins!) que ell ajudà a constituir en el Cercle Artístic. No obstant l'amor i la pruïja investigadora de Menorca i per a Menorca, na Serra festejava amb la dimensió lingüística castellana, talment com si esperés alguna forma de sanció tàcita de certs cenacles superiors; o l'obtenció d'una homologació exterior suprema. En canvi, com ho havia encarnat a l'avior el metge folklorista des Migjorn, Salord Farnés formulà un discurs cultural d'una Menorca de llengua catalana -i declinada sempre en el verb català explícit. Fou talment com aquell que no somia de veure's sancionat a fora, sinó que s'afanya al conreu interior coherent per a la reconstrucció interior. Entretant, aquest vell debat persistent, al meu niell, encara no hi és tancat. I com les ferides, tampoc cauteritzades, ni prop fer-hi.