Vaig passar molt de gust l'altre dia de llegir, a poc a poquet i paladejant-lo, l'article del company de pàgines Jordi Caldentey titulat El diari madrileny i les modalitats argentines. Evidenciava, posava damunt taula de manera perfecta, l'enorme ignorància embafadora i la mala llet a raig i roll que abriga alguns posats molt en voga aquests darrers temps, molt més greu encara en gent a qui no podem adjudicar inòpia de cap de les maneres; es tracta d'estratègia: és el tan mastegat "Divideix i venceràs" de Juli Cèsar. Mirau si n'han passats, d'anys, i encara hi ha tropa que l'exerceix amb tota la seva mala bava.

Comentava el Jordi que havia llegit en "un diari madrileny que pastura per Mallorca" les irades protestes, els agres comentaris en el sentit que a un institut ciutadà els professors no deixassin emprar per escrit l'article salat als seus alumnes i els obligaven a utilitzar el català estàndard. El company hi aprofundia en el sentit que no hi ha cap centre d'ensenyament del món que utilitzi les modalitats dialectals a l'hora d'aprendre una llengua, un idioma: sempre és un greu despropòsit voler fer creure tal cosa. I a continuació feia un extens detall d'un bon grapat de modalitats argentines que en castellà d'aquí, o sigui en el castellà estàndard après a les escoles d'aquí, no hi entren ni empenyent. Una delícia d'article, ja dic.

Jo avui el volia abundar una miqueta, en el sentit que tot aquest personal que tan preocupat està per les peculiaritats pròpies de la nostra mallorquina parla, sempre a l'hora d'escriure ho fa en castellà, i parlant fan la ela bleda i ensalivada, a més d'un farcit impresentable de "pues", "desde luego", "entonces", etcètera. Això en primera. Després, fer-los a saber, recordar, allò que jo els deia l'altre dia en aquestes mateixes planes, de la parla molt similar al mexicà que havia tengut l'oportunitat d'escoltar per terres extremenyes, sens dubte la sement que Hernán Cortés i companyia havia sembrat, un poc a la bruta a dir ver, per aquelles llunyanes terres de la "Nueva España", que en deien ells.

Però no, de les modalitats de la llengua de l'imperi ni en parlen, ben alerta. I ho saben: no parlen exactament el mateix a Saragossa que a Valladolid o a Badajoz, això sense davallar per Andalusia, que llavores hi pots grufar tot el que trobis oportú. Com no és el mateix anglès el de Londres que el de Liverpool, posem per cas, però a les escoles han d'ensenyar un estàndard i, després, cadascú al seu poble, a la seva contrada, que apliqui les modalitats que li vénguin de bri. A un poblet de la Rioja anomenat Herce jo he sentit: "-Hola Juanita, ¿cómo estás? -Mucho bien, pues, ¿y tú?", i es quedà tan ample. Allò tan manyuclejat pel que subscriu dels pèsols, els xítxeros, "xínxuls", "estiragassons"...

A part que filar tan prim, utilitzar els localismes amb tant fervor i caparrudesa, no utilitzar l'estàndard als mitjans de comunicació, pot dur a malentesos com el que em succeí l'altre dia, que una veïnada bastant major m'escometé i m'enflocà: "Ara què trobes Biel? He sentit per la televisió que a un home l'han tancat a la presó per haver mort una moixa amb el cotxe". Què dius? "Sí, sí, ho he sentit per IB3: un cotxe ha atropellat una moixa, l'ha morta i al conductor l'han tancat a la presó, ho ha dit la locutora d'IB3 ara fa una estona...". Després de pensar-hi uns instants, hi vaig acudir i li vaig explicar allò dels nins i nines a Mallorca, fillets i filletes a Menorca, boixos i "boixes" a Eivissa... "Ah, punyeta!", s'exclamà fluixet, com per a ella mateixa, molt dolguda pel seu error, la seva lògica inexpertesa. I per la mort de la boixa, clar.