Aquests dies tenim en Carlo Petrini, fundador i president d'Slow Food, a Mallorca. El fet és remarcable, al meu parer, per dues coses: per la importància que té aquest home i pel moviment que ha creat en el context de l'alimentació i la gastronomia mundial i, d'altra banda, pel reconeixement de la feina que ha fet Slow Food Mallorca, de la mà de persones treballadores i capaces que han sabut repensar l'alimentació en relació amb un caramull d'aspectes globals, com són la biodiversitat, l'ecologia i la figura de l'agricultor.

He de confessar que, en un primer moment, Slow Food em produïa la mateixa reticència que altres moviments globalitzats, que solen ser capaços d'entendre els grans problemes del món mundial, però els costa d'entendre la diversitat cultural humana en la seva tremenda capacitat d'enriquiment. Però les meves suspicàcies s'han acabat esvaint davant l'evidència de la feina feta i, sobretot, en comprovar que no ens trobam davant un club de gurmets ni de sibarites bon vivants, sinó que estam davant un moviment que planteja moltes altres coses. S'ho paga, escoltar Carlo Petrini i veure que ens trobam al davant d'una profunda reflexió que uneix passat amb present i futur; agricultura amb cultura; alimentació amb salut física i moral i que planteja una alimentació sana, neta i justa a partir de la transformació del consumidor en coproductor, instituint una nova aliança entre la ciutat i el camp, entre el consumidor i el pagès; de fet, és una proposta de retorn al camp tal com Déu mana, comprenent la primacia cultural -i la diferència intrínseca- de l'agricultura sobre totes les altres formes humanes de producció de béns.

Slow Food veu en l'aliment moltes més coses que aquelles que és capaç de veure-hi un científic positivista estricte. Hi veu uns components químics, sense cap dubte, però també hi troba un món de sabors, un món de matisos del gust, tota una història, tota una cultura i una manera d'estar fet per a unes persones concretes i amb unes tècniques de conreu i producció específiques. La dignificació de l'aliment com a fet cultural de primer ordre no és res nou -fa segles que els gastrònoms i els cuiners d'arreu s'assabentaren del lligam que hi ha entre la noblesa dels ingredients i el resultat culinari finals-, però sí que és innovadora, des del moment que no ve de manera directa del món pagès, aquesta reivindicació de l'agricultor com a indiscutible creador del fet alimentari, denunciant-ne l'eliminació rasa i clara per l'agroindústria i la gran distribució alimentària.

Fa estona que hi ha prou indicis per entreveure que en la supervivència dels agricultors ens hi jugam la supervivència de moltes coses, de coses imprescindibles com la seguretat alimentària i el simple nodriment de cada dia, el paisatge, el medi ambient i una cultura que té 10.000 anys d'existència. No parlam d'una fracció del PIB. Per això, ara que vivim uns moments de canvi i que potser tenim l'oportunitat de posar els fonaments d'una nova societat, és necessari activar noves formes de producció i consum dirigides a aconseguir la plena sobirania alimentària. És el moment dels circuits curts, basats en l'acostament entre el pagès i el consumidor. L'acció dels governs en aquest camp, com en tants d'altres, és esclava de la influència dels mercats i no considera gaire les necessitats de les persones. Per això, qui estira el carro és la gent conscient, com ara Carlo Petrini i el moviment Slow Food.