El parrac espanyol

Les passions polítiques desfermades són tan antigues com la mateixa política. L'esperit de moderació ha estat difós per molts pensadors, amb el seu equilibri i el seu terme mitjà, principalment per Montesquieu, aquell esperit 'senzill, profund i sublim' -segons va dir Maupertuis en el seu elogi fúnebre- que ens va deixar dit que el bé polític, talment el bé moral, està entre dos límits. Quan les divisions polítiques són tan accentuades, en un context europeu i global inestable, es corren riscos difícils d'assumir, com durant la II República espanyola, amb una esquerra i una dreta topant brutalment enmig d'un teixit europeu i mundial capolat.

Va ser aquest -amb la seva crisi del 29- el que va contribuir al desastre, cosa que semblàvem lluny de repetir en una Espanya que consideràvem econòmica i socialment assegurada, en un marc europeu i global que volíem pensar també ferm i pacificat. L'avanç dels consensos hauria de reduir el debat polític a la moderació, i allunyar-lo de la jungla extrema. Però la política sempre són els nervis, la immediatesa més grollera, la tensió a flor de pell en un context actual d'atur i incertesa monetària. No sabem si la inseguretat -els contrastos accentuats, la violència intuïda- prové del marc econòmic o si és inevitable, consubstancial, i que potser seria igual encara que ens moguéssim en la fermesa social i l'èxit econòmic (i així s'ha vist en d'altres èpoques).

A l'hora de gestionar els terrenys inestables, però, s'ha de saber valorar una democràcia que vehiculi les tensions del cos social i les sàpiga destriar en l'àmbit polític, per a sublimar-les després en acció de govern. Així, la convocatòria de les eleccions generals. No fa falta ser gaire lúcid per preveure que anirem a votar a la tardor, possiblement l'últim diumenge d'octubre, ja que Zapatero pot no tenir garantits ni els suports per aprovar els pressupostos. Però Zapatero vol aguantar, tot i que fins i tot la premsa de l'esquerra moderada ja li demana que se'n vagi de vacances per sempre, a més del nou candidat Rubalcaba, que sap que, com més mesos passin fins a arribar a les urnes, més probabilitats hi ha que Rajoy arribi alçurat damunt d'una majoria absoluta humiliant, tant per a l'esquerra com per als interessos catalanistes (la clau de CiU). Zapatero voldria aguantar perquè, si se'n va abans d'hora, sembla que consuma encara més el cataclisme i es corona com el pitjor president que Espanya hagi hagut mai d'aguantar, fins i tot pitjor que Aznar, que almenys va tenir el context econòmic a favor.

Les envestides entre l'esquerra i la dreta espanyolista, en un altre moment, revelarien salut i normalitat democràtica, tot i que a hores d'ara mostren por i una estratègia de baixa volada. Tots sabem que el PP no té cap solució miraculosa: abaixar impostos, retallar on es pugui, i tornar a activar el totxo alhora que s'intentarà modernitzar altres dimensions econòmiques, a més de seguir amb una homogeneïtzació territorial que, estant dins l'ADN jacobí dels conservadors, només farà que esquinçar encara més el parrac espanyol.