L'alegria, el goig col·lectiu de l'entusiasta participant en una festa, revetla, xivarri, bauxa és -de vegades multiplicada per l'infinit- la joia, l'alegria que ell, individualment i amb tot afany engrescador, posa, comunica, dóna a la festa. Vivint-la, la fa viure. Una festa és una manifestació conjunta, explosiva si cal, de plaer íntim pel significat sagrat de la festa i per la guitarra bulliciosa de la companyonia i de l'afany comú d'esgotar unes hores de lliure imaginativa realitat que, desfent-se de la realitat mortòrica -no cal ingerir gaire alcohol- traspassa la persona a regions d'eterna felicitat. És el contracte amb els déus ancestrals de la festa. Primitivament, totes les festes eren sagrades. Hi havia una altra relació entre l'home -el traballador-, la festa -el descans-, la natura -l'escenari- i els déus, els manaires de la disbauxa col·lectiva.

Hem guanyat moltíssim en progrés tecnològic. Som infinitament més civilitzats, més cultes, més sociables. Tanmateix, no hem perdut, tant en el treball com en les festes, aquella alegria primitiva del goig net i escarit? Ara la festa no sembla gaire primitiva, gaire postulada per la propaganda. L'alegria, el goig de la festa, ara, més que en la persona, és en la massa que, desorientada, àvida, es deixa portar a la falsa festa.