Sometent

Potser convé començar per recordar que 'sometent' és primordialment un antic adverbi que, com explica l'Alcover-Moll, significa "fent remor d'alarma i mobilitzant-se per la dita remor", tot i que també pot esser un substantiu designant el toc de campanes per indicar alarma i mobilitzar el poble per fer-li front o, també, el conjunt de persones mobilitzades. Encara que aquest darrer significat sigui el que més ha perdurat entre nosaltres, convendran que emprar-lo com a adverbi en les actuals circumstàncies també té prou sentit.

No sembla que ningú que tengui un mínim coneixement del que s'està cuinant o fent-se malbé damunt el foc pugui trobar gens exagerat afirmar que Europa està passant un mal moment. Especialment el sud d'Europa, i, dins el sud, la Konilòsia espriuana, que és l'àmbit que, velis nolis, ens afecta més a nosaltres.

Si això és així, no és gens estrany que s'estiguin produint reaccions, que podem qualificar d'extremes, com les dels indignats dels moviments del 15 M. Però el que a mi m'interessa ara subratllar -per tractar d'afegir més llenya al foc- és que, en bona lògica, la reacció de tot lletraferit hauria d'esser igualment extrema. Perquè la situació comença a fer oi.

Perquè la crisi actual no és sols una crisi econòmica, sens dubte és encara més una crisi política i, en darrer terme, una crisi moral de molt greus conseqüències.

Val a dir, clar i català, que els lletraferits tenim també massa motius per a sentir-nos indignats (per molt que siguem conscients que la indignació -per ella mateixa, i encara manco barrejada amb la anomia- difícilment pot arreglar res). En definitiva, cal proclamar que si qualcú té dret a practicar el sarcasme som nosaltres, se'ns reconegui o no aquest dret. Perquè el lletraferit com Déu mana, no pot tenir sols una sensibilitat estètica, ha de tenir també una sensibilitat ètica. Així som els primers que podem esbombar als quatre vents que res resulta més antipoètic que l'egoisme ferotge de bona part de la classe política. En efecte, no hi ha res que resulti més antipoètic que la manca de vergonya que manifesten tots aquells partits que, més que vetlar pel bé comú, estan pendents de mantenir-se arrapats al poder com vertaderes sangoneres, ja que sols aquest els garanteix la conservació de les menjadores, ni que sigui per uns pocs mesos més, realment a la desesperada. Perquè èticament parlant -i també poèticament parlant, per descomptat, ho entenguin o no ho entenguin- no tot és negociable. Si una de les virtuts del polític ha d'esser la capacitat pel diàleg i la negociació, això no significa en absolut que ho pugui negociar tot.

Personalment consider que la gestió dels partits polítics de Sefarad, aquests darrers anys, ha estat tan negativa, tan contraproduent i irresponsable que avui en dia resulta pràcticament impossible no sentir-se avergonyit d'esser un súbdit espanyol. ¿Podem dir-me per a què serveix Espanya si ja no té ni una unitat de mercat?
Tanmateix, tampoc podem sentir-nos del tot segurs que la nostra condició d'europeus sigui realment una garantia de futur. La irresponsabilitat de Grècia pot tenir greus conseqüències per aquells altres Estats en els quals els partits detentors del poder s'ha passat de llestos. ¿De veritat pot pensar cap dels 'sociates' que encara poden treure qualque avantatge de la presumpta llestesa de personatges com el seu secretari general o el seu candidat a les pròximes eleccions?