Quisvulla que mostri el seu desacord amb els privilegis de l'oligarquia, la banalitat de les classes dirigents que no s'atura de créixer, els regals que es fan als bancs, el lliure canvi, l'anorreament dels salaris amb el pretext de la "lliure" concurrència internacional, etcètera, prest fet serà estigmatitzat amb l'etiqueta de "populista" o amb qualsevol altre penjament. El populisme, vet aquí l'enemic. Ah, i encara li diran que fa "el joc a l'extrema dreta".

Així, quan la justícia novaiorquesa va refusar de concedir un tractament de favor al director general del Fons Monetari Internacional (FMI), acusat de violació a un hotel de luxe de Manhattan, un comentarista de la casta dirigent francesa, política i mediàtica, s'escridassava contra "la violència d'una justícia igualitària". Ai, las! O sigui, que la justícia que tractàs per igual el senyor Botín (del Santander) i el lampista de la cantonada, perquè tots dos fan ocultació o frau fiscal, no seria "bona" justícia. Ja és sabut que als senyors se'ls ha de tractar com mereix llur categoria; més encara si el senyor de l'exemple sol "prestar" crèdits importants amb condicions favorables als partits dels sistema per a les seues benèfiques campanyes electorals. Un benefactor d'aquesta mena no podrà ser mai un delinqüent. 'Que un hombre de mi linaje descienda a tan vil mansión!, exclamava més que molest, indignat, aquell personatge de Zorrilla. En canvi, si enxampen al lampista que ha facturat en negre, ja ha begut oli. O com aquell pobre home des Migjorn Gran, que va anar a consultar el rector sobre un problema que tenia amb qui li donava feina i li va dir: "Lo que m'ha fet és una mala injustícia!". Així ho deixà escrit Miquel Anglada (acs), que era bon escriptor a més de ser llavors el rector de la parròquia de Sant Cristòfol des Migjorn Gran. I és que aquella injustícia no era una qualsevol, sinó que tenia un grau més: era una mala injustícia. Igual que la gent parla de "mals dolents"; com si n'hi hagués de bons...

El president del Govern d'Itàlia, apurat per la persecució constant dels jutges italians i després de veure com un poble desagraït, que no li reconeix la seua croada anticomunista, ha votat en referèndum contra la llei d'impunitat, Silvio Berlusconi insisteix ara que canviarà la justícia del seu país. Vam-ell-ara si ho farà!

Et diuen, doncs, que ser crític amb les elits dels poderosos i els seus escàndols és alimentar l'extrema dreta, sí. Per tant, protegir les elits i les seues polítiques d'una gernació d'exaltats colèrics deu ser una forma d'higiene democràtica. Seguint aquesta lògica, la por de l'islamisme a Tunis o a Egipte hauria afavorit els règims depredadors de Ben Ali o de Mubarack. Que ve la dreta, que vénen els qui faran retallades, ens alarmaven durant la campanya electoral passada els que d'un temps cap aquí no paren de fer retallades en els drets socials i de pactar amb la dreta unida del PP i el seus afins governs al País Basc, a Navarra, a Canàries, a on calgui.

Deixar posar-nos camises de força intel·lectuals és una follia política. La dreta sol maldar sempre d'agafar temes progressistes (anticorrupció, estalvi, austeritat, control pressupostari, drets socials, llibertats, seguretat ciutadana, solidaritat...) i desviar-los a conveniència. Aviat es "desoblida" (el prefix desactua com a un altre reforç al significat del mot oblit) dels seus imputats, de les despeses faraòniques fetes a Madrid, de l'endeutament de les comunitats allà on governa, dels favors a l'escola privada i concertada, de la tria lingüística en contra de la llengua catalana, dels greus rampells de xenofòbia, nacionalisme espanyol, etc. Combatre l'extrema dreta no és anar a rebuf d'aquestes polítiques, que sempre agafen a contrapeu, sinó oferir una alternativa política a una població legítimament indignada.