En els darrers anys hi ha un concepte que agafa força en el món dels moviments socials, de l'ecologisme i de determinats sectors pagesos i agroecològics: el concepte de sobirania alimentària. De bell antuvi aquesta idea és sobretot la defensa d'un dret col·lectiu: el dret a disposar d'una agricultura capaç d'aportar a la població els aliments que li són necessaris i corresponen a la seva tradició alimentària. És també el dret a una alimentació sana i suficient. La sobirania alimentària, com altres expressions d'aquest corrent de pensament, defensa la primacia del menjar local sobre les grans importacions alimentàries des de molt lluny. I diagnostica com un dels grans corcs del nostre temps la introducció massiva dels models agraris agroexportadors i la industrialització completa de la producció alimentària. Aquests models els primers que perjudiquen són els països pobres. La prova n'és que països que fa uns anys exportaven aliments ara no en tenen per alimentar la seva gent. Quasi tot ho han de dur de fora i quan els preus pugen fora control la fam s'escampa com una taca d'oli.

El gran problema del concepte de sobirania alimentària és la seva escassa concreció. Com a noció està bé. Però no és de fàcil realització en el món dels tractats de lliure comerç, les rondes de l'OMC i l'ortodòxia econòmica neoclàssica. Per això, sovint queda en una opció personal de consum d'uns aliments més sans, més pròxims, més justs, sense gaire propostes concretes definides i viables. Al sobiranisme alimentari li falta fins ara capacitat de proposta i de concreció. És el mateix que hom retreia fa uns dies al moviment dels "indignats". La possibilitat d'induir canvis no es pot deixar en la simple opció voluntarista individual i hi ha d'haver decisions normatives que sols poden venir del terreny de la política. Sens dubte això ens du al tema de la "imposició" possible de mesures que aturin la colonització i destrucció dels sistemes alimentaris locals. Qualsevol norma amb rang jurídic és, per definició, una imposició; per tant, si es vol avançar cap a un sistema alimentari més just, s'han d'aprovar normes amb validesa general. No basten les bones conductes individuals, no n'hi ha prou. No es pot tenir por de les normes que defensen interessos col·lectius. I, molt menys encara, podem acceptar que el "lobbisme" corporatiu utilitzi l'espai europeu per a prohibir les normatives que limiten els seus negocis. Si Europa actua en contra de la població, hem de canviar Europa, no adequar la nostra vida a les imposicions de centres econòmics amb prou capacitat de pressió.

Per on podem prendre pel que fa a l'agricultura i l'alimentació? La idea bàsica seria sostreure aquestes activitats de les urpes del mercat globalitzat, en el qual ni els consumidors ni els pagesos hi tenen res a fer. Aquest camp és d'ús exclusiu de les corporacions transnacionals. L'objectiu bàsic seria contradir les normes que imposen els grans centres de poder: enfront de la globalització recuperar la localització, enfront dels preus especulatius fluctuants establir preus de garantia, enfront de l'imperi del mercat establir l'imperi del sentit comú amb la regulació i la consideració dels costos socials i ambientals de cada producte. L'àmbit agroalimentari, que també és l'àmbit de la gestió del territori i el medi ambient, és d'interès general. No hi ha més camí que prendre de les mans als especuladors financers el mànec de la paella.