Rajoy està encabotat que les autonomies que controla li aplanin el camí cap a la Moncloa. Per aconseguir-ho, ha triat la drecera més mediàtica i que més efecte té en els ciutadans: reducció d'alts càrrecs. Això ven molt. Ho ha fet Cospedal, ho ha fet Camps i, com no podia ser d'una altra manera, Bauzá ha batut rècords a l'hora de pegar martellada a les cadires. Rajoy baveja de content. Sap que aquest estalvi en el conjunt de la despesa autonòmica és mínim, però té proporcionalment un impacte social enorme. Això són vots quan arribi el moment de les urnes, que s'acosta inexorable.

Tanmateix, aquestes tàctiques tenen un problema: la dura realitat. Bauzá té els pocs consellers que ha nomenat saturats de feina. Ara no té més remei que apujar els sous a alguns càrrecs de confiança. En circumstàncies normals no passaria res, però, després d'haver escampat tant d'encens d'austeritat franciscana, una pujada de salaris mou la crítica més àcida.

De moment, a Rajoy li surt bé la jugada. El PP està aconseguint imatge estalviadora. Així, la gent, en el conjunt de l'Estat, identifica tudadissa pública amb PSOE i Zapatero. Un cop s'hagi produït el canvi a Moncloa, ja veurem què passa. Comprovarem què farà Bauzá, amb el seu vicepresident i els seus sis consellers estressats, embogits per la bafarada de feina i reclamant que les setmanes tinguin deu dies per poder treure endavant tota la tasca.

La demagògia sempre acaba barallada amb la política. La solució no és retallar el nombre d'alts càrrecs fins a límits que poden fer riure. La política és eficàcia, agilitat, adaptació a la realitat i als problemes concrets. És seny, no voluntarisme. I a sobre la cambreta que comanda comença a apujar-se els sous, amb la qual cosa el franciscanisme se'n va en orris. Allò important és que aquesta gent ens tregui de la crisi i assumeixi el lideratge social pel qual foren elegits. La resta és farsa.