Amb ganes de contemplar un espectacle vertaderament civilitzat -cansat de tantes consignes desafinades-, vaig anar a la boxa. Una vetllada de boxa comença a les deu de la nit -havent sopat- i s'allarga fins a les dues de la matinada. La boxa és un esport complet, ple d'estil, d'una èpica gastada i tècnica, molt refinada i cavallerosa. Hi ha ball, finta, contacte i estudi mutu, i uns quants segles de formes cultivades. Vaig veure deu combats: alguns d'ells d'amateurs -amb casc- i quatre de professionals -quines cares!-, amb el plat fort de la nit: la final del campionat de Catalunya de pesos supermitjans: el retorn de Jorge El Salvaje Sendra, de Castelldefels -que havia perdut el títol mundial contra l'alemany Sturm-, contra El loco Muntane, de Barcelona, una baralla fenomenal.

Tots els boxadors tenen cara de boxadors -no falla-: caps romans, nassos esclafats, mirada poc o gens socialdemòcrata, i una actitud en el ring basada en el respecte i l'atonyinament ordenat. La cosa se celebrava en un hotel de luxe, amb els boxadors emergint entre el fum de discoteca i la seva música preferida, tots abillats amb els seus barnussos virolats. Des del seient -quan sona la campana, en el primer round, es fa un silenci reposat-, els espectadors podien sentir el soroll tou dels guants impactant contra les cares, l'aigua i la suor voleiar, i la veu de l'àrbitre cridant "box!" cada vegada que, després de separar-los, torna a donar pas a les més belles bufetades.

La violència de la boxa és cerimonial. Sovint hi ha cops majestuosos, cops plens d'amor i entrenament. Hi ha una violència controlada, però això quan tot acaba els boxadors s'abracen fins i tot després d'un knockout; el perdedor alça el puny al vencedor, oferint-lo al públic. Molts d'altres esports i esportistes podrien aprendre la lliçó. Sovint, en parlar de boxa, es diu de la brutalitat, però s'ignora l'amistat, la noblesa, la magnanimitat del boxador que sap que tot és ofici, que tot és aguantar i atacar, defensar i combatre. No s'hi pot fer més. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.

El combat de la nit va ser la final pel cinturó de campió català. Va sonar Els segadors, va veure's la bandera catalana sobre el ring, els boxadors van fer una mica el fatxenda, escalfant el públic, i després va començar la baralla més llarga de la nit: vuit rounds de tres minuts. El loco Muntane aguantava, pesat i retòric, els guants blancs i el nas enlaire, però de seguida s'aplegava sobre si mateix, impàvid, mentre El Salvaje atonyinava ferotge i floralesc amb uns jabs a la cara, de gran rendiment, a un rival enfellonit, que es queixava. El combat sencer el trobareu al YouTube. El Salvaje -feia quatre anys que no competia- se'n va emportar el cinturó: al final va plorar una mica i va fer pujar el seu fill al ring. Era un al·lotet ros, molt guapo, que també plorava i contrastava amb la figura del seu pare, un home quadrat, el bigoti insolent, els músculs suosos, emmidonats. El cinturó brillava, balder, a la cintura. Eren les dues del matí. Una vetllada a la boxa.