Essent com som, un cronista tingut per heterodox de la professió, avui que tothom parla a boca plena dels candidats electorals que aquests dies prenen possessió de llurs càrrecs institucionals, a mi, vés per on, em ve de gust parlar dels qui han marxat. És clar, però, que no pas de tota la galeria que s'ha acomiadat després de la "girada" del 22 de maig, no. Em sembla que sols pagarà la pena de fer-ho d'alguns de ben escollits -més tost d'una minúscula i rara embosta- que mereixen un adéu pesarós i, alhora, agraït. Més encara: dels qui ho han deixat acomplint criteris propis de contenció de la vida pública i que s'han menat a si mateixos embolcallant-se en la discreció de maneres, asserenats d'esperit i prou eficaços en els resultats de gestió. En particular, vull desgranar uns mots austers però nítids, sincers, de qui, al meu parer modestíssim, haurà estat el millor conseller insular de la legislatura que ja caduca. Faig ara al·lusió a la persona de Joan Lluís Torres Faner.

El senyor Torres Faner ha, serenament, dirigit l'àrea de Cultura, Educació, Patrimoni i Joventut aquests quatre anys, posat en una tesi que, personalment, judic de plausible. És aquesta, més o menys descrita: a les institucions polítiques, dins un règim democràtic sense aviciaments estructurals, s'hi irromp amb l'únic afany de produir-hi un acte de servei, però no pas per aclarir mancances biogràfiques personals. En lloc de fer-ho per gaudir d'un lloc de feina còmode i assegurat, càlid i estalvi de les crisis per punyents que siguin, i, per damunt de tot, remunerat en termes dineraris com mai somiàvem, cal brandar la mentalitat contrària. Cal, en realitat, que s'hi produeixi un gest de sacrifici personal en favor del comú de la societat, seduït per un bon un floc d'idees i de pensaments polítics per ajudar a les necessàries transformacions. Però res més, perquè tota altra expectativa, acaba transformada en apetències individuals merament domèstiques. És a dir: hom cau indefectible en el aprofitament personal de l'aparell, els privilegis i el doblers fàcil del sector públic. Un cop, idò, verificat l'acte sublim del compromís -duri quatre o vuit anys, i per a casos rars de singularitat, dotze-, el subjecte de l'acció política cal que retorni al seu individual origen, donant les gràcies a la societat i recuperant de seguida l'estatus comú que li era privatiu abans d'embarcar-se en el creuer dels luxes.

Molta sana flaire de tot plegat és el que, en efecte, he vist desprendre's en el capteniment del senyor Torres Faner aquests quatre anys que ara es tanquen. La sana flaire, vull dir, de l'actitud de servei honest, diligent, acurat, gens aferrissat de si mateix. Li ho agraesc com a menorquí que ha estat objecte de la seva política -i sobretot, de la seva conducta pública impecable.

L'ha guiat, dia a dia, una idea nostrada i fidel de país. Hi ha servit tothora; però mai, en cap cas, ha caigut en les vanes temptacions d'aprofitar-se'n, del poder. No ha insultat, no ha ofès, no ha intoxicat la dialèctica de les institucions. Ben al contrari: per mi, ha estat el millor orador de totes les corals polítiques que actuaven a Menorca en la passada legislatura, així en els vuit ajuntaments com a la corporació insular del Consell. El seu verb ha fluït sempre sobre els fonaments de la seva magnífica cultura personal i de l'amor patri a la nostra illa. Però, per damunt de tot, ha demostrat tenir clar que l'oratòria política cal practicar-la amb la senzillesa del subjecte, verb i predicat, posats sobre l'amor al país. Mai no ha sortit d'ell un batall groller, ni una frase emfàtica buida -per tant, estúpida. Més aviat, s'ha pronunciat amb una menorquinitat molt fluent, perfectament assumida i com a referent immodificable del seu tarannà. També ha practicat l'estètica Bargalló; açò és: l'elegància plàstica dels sense-corbata i, a certs moments, dels camisa-per-defora: dos induments simbòlics que ens retornen la política al punt del qual mai no hauria de sortir-se'n: la humana naturalitat i la contenció de les maneres. Senyor Torres: bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels.