Com aprendre anglès gratant-se The balls

El PP valencià vol canviar el model educatiu del seu territori i convertir les dues línies que teòricament hi ha ara, una en valencià i l'altra en castellà, en una sola línia unificada i trilingüe. És a dir, que els xiquets i les xiquetes valencians rebran, a partir d'ara, un 33% de les seves classes en castellà, un 33% en valencià i el 33% restant en anglès.

És el model trilingüe que, aquí, va provar d'instaurar Francesc Fiol. I que només és trilingüe en la teoria. Alguns opinadors ja han avisat que només servirà per debilitar l'ensenyament del valencià i per enfortir el del castellà. És a dir, que l'aprenentatge de l'anglès, un assumpte seriós com pocs n'hi ha avui dia, acaba sent una arma llancívola més al servei del nacionalisme espanyol de sempre. Faria rialles, si no fes pena.

La manera com es tracta el tema de l'aprenentatge de l'anglès a Espanya delata la indigència intel·lectual i la prepotència patriotera de bona part de la classe política. Tant els dirigents del PSOE com els del PP no es cansen d'insistir en la necessitat que els espanyols aprenguin la llengua franca del present. A l'hora de la veritat, però, no es fan passes per aconseguir que els nins i joves espanyols es curin del seu monolingüisme. I quan se suposa que se'n fan algunes, de passes, en realitat només es fan per incentivar el nacionalisme lingüístic castellà.

La frivolitat espanyola en l'assumpte de l'anglès fa que sovint es transmeti la idea, perniciosa, que aprendre anglès és relativament fàcil i que tot és qüestió de trobar la recepta adient. Una d'aquestes receptes, que només funciona en països de veres cultes i civilitzats (a l'estil de Suècia), proposa impartir certes assignatures en anglès, posem biologia, obviant que potser no hi ha professors prou capacitats per fer-ho, però obviant també que un alumne espanyol que no estigui familiaritzat amb l'anglès i que rebi les classes de biologia en la llengua de Lou Reed amb tota probabilitat acabarà el curs sense saber ni anglès ni biologia.

Aprendre un idioma estranger requereix una actitud personal molt determinada: dedicació, esforç, perseverança. També requereix molts condicionaments ambientals que, a Espanya, no hi són ni s'esperen. Per començar, requereix que la ciutadania es fiqui dins la mollera que el propi idioma no és l'únic que val la pena de parlar, cosa que molts espanyols sembla que no saben a causa de l'arrogància lingüística que sempre han esgrimit contra els altres idiomes de l'Estat. A més, ¿què punyetes s'espera d'un país on cada vegada hi ha menys espectadors, només un 1,2%, que va al cine a veure pel·lícules en versió original? Encara més: ¿quants pares suposadament obsessionats que els seus fills aprenguin anglès els posen dibuixos animats en aquest idioma? Amb la TDT, seria senzillíssim. Però...

Un dels deliris més simptomàtics del fals internacionalisme lingüístic espanyol té a veure amb els polítics. Ni González ni Aznar ni Zapatero saben cap altre idioma a banda del castellà -no, l'anglès retardat d'Aznar no compta com a idioma-, i sempre que anaven a l'estranger se'ls veia amb un traductor al costat; així i tot, mai ningú els va regatejar l'etiqueta d'estadistes. En canvi, quan Pujol era president de la Generalitat de Catalunya, anava a Alemanya i hi parlava en alemany, a França en francès, a Anglaterra o als EUA en anglès, i a Itàlia en italià, i tanmateix era considerat per molts espanyols un nacionalista provincià, "cerril".

¿Així és com els polítics i el mitjans de comunicació volen inculcar als seus compatriotes la importància de saber idiomes estrangers? Només se m'ocorr dir-los una cosa: "Shut the fuck up, you bloody bastards!".