"Tota obra literària que aspira, per humilment que sia, a elevar-se a l'altura de l'art ha de justificar la seva existència a cada retxa. I l'art mateix podria definir-se com la temptativa d'un esperit individual per a fer justícia, el millor que es pugui, a l'univers visible, duent a la llum la veritat diversa, és a dir, que presenti cada un dels seus aspectes. Es tracta de l'esforç per a descobrir, en les seves formes, en els seus colors, en la seva llum, en les seves ombres, en les castes de la matèria i en els fets de la vida mateixa, el que és fonamental, essencial i perdura ble -la seva qualitat més evocadora i més convincent-, la veritat mateixa de la seva existència. Així, l'artista, igual que el pensador o l'home de ciència, cerca la veritat per a treure-la a la llum. Atret per les entranyes ocultes al món visible, el pensador s'endinsa en el món de les idees; l'home de ciència, en el domini dels fets, dels que desprenen les veritats pràctiques que convenen en aquesta atzarosa empresa que és la nostra vida.

Parlen autoritzadament al nostre sentit comú, a la nostra intel·ligència, al nostre desig de pau o a la nostra inquietud, moltes vegades als nostres prejudicis, algunes a les nostres limitacions, amb freqüència al nostre egoisme, i quasi sempre a la nostra credulitat. I s'escolten les seves paraules amb respecte, ja que, al cap i a la fi, es relacionen amb greus qüestions, al conreu del nostre esperit o a la preservació del nostre cos, a la realització de les nostres ambicions, a la perfecció dels nostres mitjans i a la glorificació dels nostres èxits. Tanmateix, pel que fa a l'artista, la cosa és ben diferent. En presència del mateix espectacle enigmàtic, l'artista es replega en si mateix, i solitari, en aquesta regió d'esforç i lluita íntima, descobreix els termes d'un missatge dirigit a qualitats molt més evidents en nosaltres, a aquesta part de la nostra natura que, en les condicions combatives de la nostra existència, s'esquiva fàcilment rere d'altres virtuts més resistents i més rudes".

Joseph Conrad, pseudònim de l'escriptor britànic d'origen polonès Josef Teodor Konrad Korzeniowski (Berdichef, Ucraïna, 1857-Bisho Pbourne, Kent, 1924) exposava així la seva idea sobre l'art d'escriure i de l'escriptor. Ho feia en el seu llibre, novel·la d'aventures, que du com a títol El negre del Narcissus. Joseph Conrad, atret de ben jovenet per la mar i l'aventura, s'enllistà a la marina francesa i el 1878 arribà per primera vegada a Anglaterra sense saber gens d'anglès. El 1884 era nomenat capità de la marina mercant anglesa i navegà per tots els mars fins que durant un viatge pel riu Congo, el 1893, es posà molt malalt i hagué de retirar-se, dedicant-se només a l'activitat literària. Fou un encert, puix que la seva obra, tan diversa, seria traduïda a tots els idiomes del món.