Crec que va ser l'any 1991 (ja fa tants d'anys, de tantes coses) que vaig rebre un ajut a la creació literària de la Institució de les Lletres Catalanes. L'únic compromís que em tocava assumir era que, quan el llibre veiés la llum, hi constàs que l'autor havia rebut l'ajut en qüestió. La meva poca diligència a l'hora d'escriure o de cercar editor, o les dificultats per trobar-ne, varen fer que el volum sortís de la impremta l'any 2001. La dècada transcorreguda s'havia enduit el compromís assumit al bagul dels propòsits oblidats. Quan hi vaig reparar, massa tard, em vaig sentir miserable ("I felt miserable", diuen en anglès) i des de llavors arrossec una certa sensació de deute pendent amb tan benemèrita entitat.

Potser ara tenc l'oportunitat de redreçar el tort, ni que sigui parcialment, posant aquest article al servei de la campanya de defensa de l'ILC. Perquè resulta que l'ILC es troba en el punt de mira de les simplificacions i reestructuracions administratives d'Artur Mas. La llei òmnibus que ha preparat el govern convergent preveu que la Institució deixi de ser una entitat autònoma i que desapareguin la Junta de Govern i el Consell Assessor, els òrgans que fins ara han fet possible que la veu dels escriptors, dels traductors i dels editors compti de veritat a l'hora de dissenyar la política de suport a la creació literària i de difusió de les lletres catalanes.

Un grapat de noms il·lustres de la literatura catalana, tots ells degans o exdegans de la Institució o Premis d'Honor de les Lletres Catalanes, han difós un manifest en defensa de l'ILC. Francesc Parcerisas, Josep M. Benet i Jornet, M. Antònia Oliver, Josep M. Castellet, Feliu Formosa, Jaume Cabré i Joaquim Molas s'han posat al capdavant d'un moviment reivindicatiu en el qual no hi faltaran ni el PEN Català ni l'Assocació d'Escriptors en Llengua Catalana. El manifest defensa l'ILC tot fent un recorregut per la seva història (va ser fundat el 1937 i recuperat el 1987) i pels seus principals programes i projectes: ajuts a la creació, presència dels autors a centres educatius, organització d'exposicions i activitats lligades a centenaris, pàgines web, bases de dades... En declaracions fetes a la premsa, Parcerises ha anat més enllà, ha pronunciat les paraules supèrbia i ignorància, i ha recordat que una finestreta administrativa pot resultar més efectiva per tenir-ho tot controlat però no perquè la gent de lletres tingui un espai autònom d'encontre i de treball en comú.

El cas particular amb què he començat aquest escrit, insignificant com és, resulta il·lustratiu d'un altre aspecte que també és esmentat al manifest dels prohoms de la literatura: l'òptica de terres de parla catalana. "La seva condició d'Entitat Autònoma, a més, fa que les seves activitats al servei de la literatura no tinguin altres fronteres que les del domini lingüístic, i no es troba sotmesa a limitacions de polítiques autonòmiques", diu el text. Als illencs i als valencians potser ens interessa més i tot que als catalans, el manteniment de l'ILC tal com l'hem conegut fins ara. Ens interessa, sobretot, que els catalans vegin que han de saber exercir de germà gran, que entenguin que som molts els que no hi veurem ni intrusisme ni arrogància, sinó una necessària perspectiva àmplia, una imprescindible solidaritat cap als que patirem governs poc compromesos (deixem-ho així) amb la llengua i amb la cultura que tenim en comú.