Inauguram el mes de juny amb una notícia d'aquestes que commouen molts ciutadans. I és que el delfí Borbó en una visita a la conservadora Navarra va sentir com una al·lota li demanava per què en aquest país no podem triar democràticament i de manera oberta si volem una república o una monarquia. La resposta de l'hereu es va basar en la Constitució, és el discurs après d'això és el que hi ha. A la insistència de la republicana, l'aspirant a cap d'Estat vitalici conclou amb un "de tot es pot parlar". Una afirmació buida si tenim en compte que la família reial és la primera interessada a evitar debats i, sobretot, referèndums que acabin convertint-se en plebiscits sobre la monarquia. Una notícia incòmoda que ha estat "obviada" per bona part de la premsa cortesana i súbdita. La mateixa que s'agenolla i demana perdó cada vegada que el rei s'enfada, mentre tracta amb un tacte excessiu tots els negocis del gendre. Encara així que ningú pensi que la família Borbó i Grècia està contenta.

De fet, a partir d'ara a les audiències del rei només podran entrar els gràfics, és a dir, es nega l'entrada als plumillas, als redactors que en un acte d'heroïcitat i d'impertinència són capaços de demanar si es troba bé de salut el monarca. Una plantada amb tota regla com aquelles que fa el provocador Mourinho, amb la diferència que al portuguès nosaltres no li pagam el sou. El rei comença a mostrar nerviosisme, aquest xiringuito pot ser que no duri tota la vida, entre els indignats, la crisi econòmica, els nacionalismes no espanyolistes i els republicans la il·lusió monàrquica de tenir un Felip VI és, a hores d'ara, incerta.

Sense deixar les corones i els càrrecs digitats aquesta setmana, Rajoy ha tornat a fer una mica més el ridícul. El líder conservador anuncia auditories a les comunitats autònomes i promet austeritat, mentre que el president en funcions Rubalcaba li recorda que els seus són els que més gasten i més ostentosos són. Si València, Madrid i les Illes de Matas en són l'exemple, podem sol·licitar ja el rescat europeu.

Mentrestant, a les nostres illes surrealistes els salvapàtries recents triats democràticament han optat per la política de la por i de l'amenaça: no hi ha doblers per pagar sous, medicaments, ajuts socials... Així, amb l'aigua al coll les mesures s'acceptaran molt millor: ni s'abaixaran els imposts, ni es generarà més feina perquè una cosa són les promeses en campanya electoral i l'altra ben diferent és governar. Ja ho va fer el pacte amb Son Espases i el palau de congressos i ho farà ara sense despentinar-se el de Marratxí. Així, arribarà a la cadira del Consolat, via lliure per començar a fer feina en allò que realment li importa: que els seus cobrin i carregar-se la nostra llengua, que no és la seva.