Els conservadors de Sineu no han tengut gaire sort en democràcia. Tanmateix, han governat uns quants d'anys. En Pep Boter i el seu cosí del mateix nom, però Pavarotti, com a senyal d'identitat, néts tots dos d'un antic batle, s'han repartit la batlia unes legislatures, després d'altres candidats de llinatge imposats des de Ciutat. Ambdós cosins haurien de figurar, en pròxima edició, a l'elenc dels personatges que desfilen a les Històries de Son Sarigot, de Biel Florit (aquest sí que s'arremangà al sarau del 29-M a la plaça). En Jaume Curolla, el primer batle democràtic de Sineu, també s'ho mirà de prop.El futur diputat del consell de na Maria de cal comte i el seu cosí buidaren en bicicleta o amb avió del poble, perquè es veien venir la barrumbada.

Son Sarigot és la descripció de Biel Florit, quasi felliniana, de la deixadesa i de la fermesa sineueres, més enllà de la mudada desfilada processional (hostes vingueren que de casa ens tragueren!) o de l'anunci de Martini amb Coca-Cola que s'enregistrà a la mateixa plaça del polèmic monument. La veritat és que la dreta sineuera ha estat molt 'deixada' d'un temps ençà, fins al punt de presentar el candidat que ha presentat i que ha sortit a rotle com a 'batle en funcions", paper del qual, potser, no passarà.

A Son Sarigot, però, també hi apareixen la venjança pagesa, la puteria i, sobretot, la rapinyada de moix estret, l'autodefensa de qui li toquen allò que no li han de tocar. Fa vuit anys rodons que es començà a parlar de l'autovia Inca-Manacor i Sineu fou més Sineu que mai de la mà amb tots els pobles del Pla: els volien tocar la terra. Ara ens volen tocar la llengua. I a Sineu, ja han tornat a armar una plataforma de defensa. Amb la terra espoliada i la llengua esborrada, Son Sarigot només seria un conte, pura fantasia bucòlica. Però berba vera, sal i pebre.