L'enorme quantitat de mitjans de comunicació que hi ha avui en dia, i l'enorme facilitat amb què una majoria més que considerable de gent hi pot accedir, fa que es produeixin espectaculars bombolles mediàtiques cada dos per tres. Per bombolla mediàtica, vull dir aquells esdeveniments que, de sobte, irrompen en les portades de tots els diaris i en les capçaleres de tots els informatius -i són trending topic al twitter- i arriben a fer pensar a tothom que, després d'ells, ja mai més res no tornarà a ser igual.
Va passar amb les filtracions de Wikileaks, després de les quals ni el periodisme ni la diplomàcia ni la política podrien seguir sent com havien estat fins aleshores, va passar amb la mort d'Ossama bin Laden, que d'una banda semblava segellar el fracàs d'Al-Qaida i de l'altra semblava tancar definitivament la reelecció d'Obama, i ha passat ara mateix amb les acampades i concentracions de l'spanish revolution, que, en l'eufòria de les primeres setmanes, dugueren molts opinadors i fins i tot alguns polítics a anunciar que allò era el principi del final del sistema espanyol tal com l'havíem conegut.
Naturalment, quan el pas del temps punxa la bombolla, o la desinfla, els grans canvis no s'han donat i tot segueix més o menys com fins aleshores. Amb un vernís afegit de decepció. Això és el que acabarà succeint amb l'spanish revolution i amb el moviment 15-M, que ha passat de l'optimisme unitari total dels primers dies a les divergències en quasi tot: ¿seguim amb les acampades o ens retiram?, ¿volem una democràcia real ara mateix o aspiram a crear un sistema llibertari, basat en l'autogestió, en l'igualitarisme a la força i en l'assemblearisme?
Ja ha estat dit que moltes de les reivindicacions més tangibles del Moviment 15-M -necessitat de regeneració política i de control financer, repulsa de la corrupció i dels disbarats que ens han duit a unes taxes d'atur elevadíssimes- són sensates. El que ja no és tan sensat són les fórmules amb què molts indignats pretenen convertir en realitat aquestes reivindicacions: fer-ho tot entre tots, desallotjar els poderosos de les poltrones i permetre que siguin ocupades pel poble, per la gent del carrer...
Tot plegat, supersticions de col·lectivisme pseudoreligiós: com si el poble fos un concepte unívoc i monolític, com si la gent del carrer fos tota igual... Molts indignats es pensen, a la manera dels comunistes entusiastes dels anys vint i trenta, que si tothom vol i desitja una cosa, aquesta es farà automàticament realitat. En el llibre España, aparta de mí este caliz, César Vallejo té un poema titulat Masa que parla d'un combatent republicà que es mor i a qui primer un home, després dos, després cent mil i després milions d'homes se li acosten i li demanen que revisqui. "Pero el cadáver, ay!, siguió muriendo". Fins que, a la fi, "todos los hombres de la tierra" li demanen que revisqui... i ell s'aixeca i es posa a caminar. Oh, el miracle de la massa!
Pures fantasies, és clar. En el fons, el problema no és el sistema sinó la condició humana: l'enveja, la gelosia, l'avarícia, el rancor, la mala fe, la ignorància, la por, l'odi i els malentesos sempre s'interposaran entre nosaltres i el paradís. O ho assumim -sense resignar-nos-hi...- o bé seguirem cometent els errors de sempre. La massa benèfica de Vallejo és impossible. L'única manera de conviure tots junts amb placidesa seria la que veim a La invasió dels lladres de cossos, on el planeta es converteix en un lloc "idíl·lic", sense guerres ni misèries, en què tothom és igual perquè tothom ha sofert un rentat de cervell i d'ànima a mans d'unes misterioses plantes extraterrestres (l'al·legat anticomunista és evident). No em sembla, la veritat, un bon programa de futur.
