"Catalanes, recordad Sarajevo". Frases com aquesta, en forma de pintades, embrutaren nombroses parets a les Espanyes dels 90. Va esser durant els llarguíssims i esfereïdors 43 mesos de setge a la capital de Bòsnia-Hercegovina (1992-1996). Un setge, com tots els setges, senzillament horrorós, brutal, inhumà. Bombes que queien indiscriminadament i mataven persones que feien coa per comprar el pa; nins que morien víctimes d'un explosiu que no havia esclatat, mentre hi jugaven innocentment, ignorant-ne el perill; franctiradors que assassinaven a l'atzar qui passava pel carrer... En total, 12.000 morts i 50.000 ferits, molt majoritàriament civils. I, enmig, un altre genocidi espantós, el de 8.000 musulmans bosnians a Srebenica, tirotejats per l'esquena, a sang freda. I tot plegat acompanyat de tortures i milers de violacions, d'atrocitats innombrables.

El (presumpte) cap militar suprem d'aquesta barbàrie era el general serbobosnià Ratko Mladic, conegut amb l'afalagador qualificatiu d'"el carnisser dels Balcans". Ara ha estat detingut, decrèpit, envellit, fet una pelleringa humana, incognoscible malgrat que no s'ha fet cap retoc facial. I amb una mà paralítica, seqüela d'una embòlia cerebral patida durant aquests anys de clandestinitat, potser a causa dels embats de mala consciència pel que havia fet. O segurament no. Una filla seva, Anna, el 1994 no pogué aguantar la pressió de tenir un pare genocida i criminal i se suïcidà, fent servir el revòlver favorit del progenitor.

Amb ell es tanca -malgrat que falta algun secundari encara amagat, igualment sanguinari- el triumvirat de criminals de guerra serbis més perseguits per la justícia. Dels altres dos, un, Radovan Karadzic, roman a la presó, i l'altre, Slobodan Milosevic, se suïcidà mentre el jutjaven. Ara Mladic també compareixerà davant el Tribunal Penal Internacional. I segur que dirà -ja ho fa?- que no en sabia res, que ell va esser aliè a tot allò, que és un muntatge. O, si en té l'oportunitat, potser també se suïcidarà... Tots tres tenien coses en comú. El seu desequilibri mental, per començar (crec recordar que Karadzic, abans que començàs l'horror, era el psiquiatre de Milosevic, però no consta que ell mateix en tengués cap, ni Mladic), però sobretot coincidien a somniar en la "Gran Sèrbia". I que no havien d'escatimar res per aconseguir un objectiu patriòtic tan alt.

Avui els anomenats "ultranacionalistes" serbis veneren Mladic entusiasmats. Són els mateixos que en altres llocs també somnien en "unidades de destino en lo universal", en pàtries intangibles, en imperis revivificats. Imperis no tant exteriors, tanmateix periclitats, com interiors. I estan embarcats en la seva croada contra tot allò que té a veure amb altres identitats. Croada dialèctica, de moment, però segur que ens espantaríem si sabéssim quants són i què estarien disposats a fer. Fins i tot, aquests mateixos -dreta extremada i tronada a més no poder-, durant tot el conflicte dels Balcans, no estalviaven lloances a Tito, i això que aquest va esser comunista. Però ja se sap: "Antes roja que rota". Per si un cas, cal recordar-los que existeix el Tribunal Penal Internacional.