Molt sovint, sobretot en campanya electoral, et trobes amb declaracions dels cappares que t'obliguen a tornar-les a llegir, que et fan tornar enrere en el paràgraf perquè sembla impossible allò que tu has entès que pretenien significar. Per exemple el valencià senyor Francisco Camps, candidat a tornar a ser president de la Generalitat valenciana pel Partit Popular, que l'altre dia, a un míting a Castelló envergà que: "Al contrari que el líder de l'Executiu (José Luis Rodríguez Zapatero), ell sí que va conèixer els seus quatre padrins, part fonamental de l'educació, que li varen transmetre tendresa i estimació, mentre que el padrí de Zapatero no transmeté el carinyo als seus néts".

Allò que no digué el bocassa desvergonyida de Camps va ser que el Rodríguez Zapatero no pogué gaudir de l'estimació, consells i carícies del seu padrí patern, el capità Juan Rodríguez Lozano, perquè havia estat afusellat per les tropes franquistes l'any 1936 pel greu delicte de defensar la legalitat de la República. Això no ho va dir, ell. Se'ls han de trepitjar per amollar-ne una de tan grossa com aquesta, al meu parer. Com aquell altre diputat -imputat- del PP insular, que ara no record què li diuen o si ho record em resistesc a dir-ho, que xerrant del Conseller de Mobilitat Gabriel Vicens, li envergà que si xerraven de corrupció valdria més que miràs cap a la seva família. És molt brut, tot plegat. Tant allò de l'absència del padrí com la indecència del germà. S'ha de tenir un sentit de la dignitat bastant avariat per amollar en públic parides d'aquesta envergadura.

En Biel Vicens aquell moment no digué ni pruna que jo sàpiga. El Rodríguez Zapatero tampoc no ha alçat gaire polseguera, malgrat que el dia següent, a Gijón, així mateix declarà al respecte que "estic de bon humor malgrat les coses que el PP diu de mi". De tota manera, el coordinador del Grup per a la Memòria Històrica de la Comunitat Valenciana, Maties Alonso Blasco, sí que va voler opinar expressant la vergonya "per un president que professa semblant manca de respecte per totes aquelles víctimes que també es veren en el pas de l'afusellament d'un familiar estimat... Vistes les seves declaracions, crec que el padrí de Camps no li va transmetre altra cosa que odi al vençut i al diferent; ha deixat en molt mal lloc la seva família".

El vicesecretari general del PSOE, José Blanco, també hi volgué dir la seva, en les crítiques a l'inefable Camps: "Una baixesa que reflecteix l'escassa estatura moral del que les pronuncia". També hi va haver l'Elena Valenciano, la responsable del comitè electoral socialista, que hi volgué afegir cosa, demanant a Camps per Twitter "si ignorava quants de nins cresqueren sense padrí durant la guerra civil".

Amb una paraula: que l'olor del fems s'estengué com clapa d'oli en un no-res perquè, com diuen ells, en aquest cas i en qualsevol altre per un estil, hi ha gent molt malpensada que totd'una interpreta les coses pel cap que crema. Escoltau de prim compte el Mayor Oreja o el Miguel Àngel Rodríguez, o la mateixa desvergonyida María Dolores de Cospedal, i ho podreu comprovar. I jo em remet a allò que repetia madò Maria "Coster" del Carrer del Fang, quan jo era jovencell, quan trobava que si havia de parlar, ho faria una mica massa feixuc: "Res sé, res vull dir, res vull saber, un mac dins la boca hi està bé de vegades, però..." Frase que es transformà en llegendària i encara ara la pots sentir pel poble, adesiara. "Beneïts els ossos que descansen els meus", també afirmà madò Maria en una altra ocasió i per motius que ara mateix ja no tenc temps de contar-vos. Un altre dia vindrà bé.