A la Balanguera, la més veterana de les nostres col·leccions dedicades a la parenta pobra, acaba de sortir Les barques de la boira, de Miquel Cardell, obra a la qual un jurat format per Miquel Bezares, Maria Josep Escrivà, Miquel de Palol, Teresa Pascual i Pere Perelló va concedir el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2010.

Podem dir que aquest llibre reuneix, revisa i consolida fermament uns textos elaborats i reelaborats durant un període de deu anys: Les crosteres de l'erm (un títol de gran força) es publicà al catàleg d'una exposició de Guillem Nadal el 2001 i el contundent poema Abissínia és del 2010. Tanmateix, malgrat la desena d'anys transcorreguts fins a arribar al resultat actual, Les barques de la boira ens ve a demostrar, una vegada més, la coherència i el rigor del discurs del poeta Miquel Cardell. I recordem que el llenguatge poètic, per la seva mateixa naturalesa, no es pot donar mai amb gran abundància. De fet, si s'hi dóna, el més probable és que esdevengui més llenguatge que poètic. Perquè no tot llenguatge ho és. I, sobretot, perquè el practicant de la parenta pobra ha de saber respectar tant el temps de la paraula com el temps del silenci.

El poeta es produeix o s'expressa sense cap especial eufòria perquè Miquel Cardell sap massa bé que "a les dunes no queda cap petjada, / cap empremta, a la platja, del teu pas" i que hi ha "una vella paraula de desert que espera / i ens ve a dir que tot podria / marxar perfectament sense nosaltres". I encara: "Sents bramar l'ase en la ventosa nit". "Com ermitans pujant a la muntanya, / gairebé sense temps per demanar-nos / què hi hem vengut a fer". O entonar un llarg monòleg de versets de quatre síl·labes: "Mirall de pols, / somni darrer / d'un déu gastat, / esdentegat, / que s'ha adormit / d'avorriment, / sense fidels, / sense creients / ni sacerdots, / sense escolans / ni muetzins..."

Tanmateix, també hi ha moments que el poeta pot dir, calmosament, irònicament: "I ve Wallace Stevens i us asseis a l'escala / del jardinet de l'orella de pedra", una "orella de pedra / que calla i escolta / no sabem què". Però el punt àlgid de Les barques de la boira el trobam sens dubte al final del poema Abissínia, que no puc estar-me de transcriure: "Nosaltres que sabem espellucar / l'or oblidat a capses de botons, / hem mirat a la cara / retrats de morts que ningú no recorda // i hem escoltat dringar entre les parets buides / d'un pis ja saquejat pels nebots que frisaven, / l'inesperat mecanisme de música / que esborrava cantant el gest perdut / de la mà absent que va donar-li corda, // nosaltres, sí, que encara volem creure / que l'imprevist pot ser un déu propici".
Realment, això de mirar a la cara "retrats de morts que ningú no recorda" -per fer-los justícia, per demostrar la nostra solidaritat amb ells, per intentar fer veritable la comunió dels sants-, no és cosa gaire habitual... Com no ho és tampoc voler creure encara "que l'imprevist pot ser un déu propici".

Hem de concloure que la ja dilatada carrera de Miquel Cardell en l'exercici de la parenta pobra, que es va produint lentament però de manera molt consistent i del tot imparable, ha de merèixer el nostre major respecte.