Segurament hi ha una cosa pitjor que perdre amb l'etern rival, i és no saber-ho fer amb dignitat. Florentino Pérez, quan per primera vegada va accedir a la presidència del Real Madrid -després de fer mangarrufes legals amb el vot per correu, recordem-ho-, va posar en marxa un megaloprojecte per convertir el Madrid en l'equip de referència mundial. Tant en el terreny esportiu ("vamos a hacer el mejor equipo que jamás ha existido en la historia del fútbol") com en el mediàtic. Amb la milionada ploguda gràcies a una requalificació de terrenys, arribaren els fitxatges galàctics que havien de proporcionar títols a balquena. I, a més, atorgar a l'equip una mena d'exquisidesa. Perquè no només es tractava de guanyar, sinó de fer-ho amb una excel·lència en les formes i la manera de jugar. I, per descomptat, envoltar-ho amb tot el glamur del món. Per això Pérez, assessorat per una altra autoritat en matèria d'imatge com Valdano, el 2003 va fer elaborar un llibre d'estil.

El Libro Azul o Libro de estilo del Real Madrid, autèntic manual del madridista del segle XXI, havia d'esser la guia de comportament de tothom vinculat amb l'entitat, des del president fins a l'últim empleat. Passant, sobretot, per jugadors i entrenadors. Fins i tot l'elegància formal i el glamur estaven part damunt l'aspecte purament esportiu. Tant era així que Pérez es va desfer de Del Bosque, l'únic entrenador amb qui havia aconseguit títols, perquè en qüestions d'imatge ("una antigualla", en digué) no donava la talla. Per contra, el darrer fitxatge galàctic d'aquella època, Beckham, era tot el contrari: imatge viva, en estat pur. Ell i la seva glamurosívola esposa, que anava incorporada al fitxatge. Els gols i els driblatges que el davanter no feia -només centrava- es compensaven amb el glamur espectacular de la parella. I si Victoria Beckham sortia amb qualque estirabot a les antípodes del llibre d'estil, com quan va dir que Espanya feia olor de ceba (genial, la Beckham!), o s'escridassava pels gimnasos amb l'Obregón, hom capejava mirant cap a una altra banda.

Els fracassos esportius feren que Pérez abandonàs el vaixell. Momentàniament però, perquè aviat hi tornà. Ara bé, després d'una nova temporada en blanc (la quarta consecutiva, de Pérez!), la necessitat de títols va aparcar un llibre d'estil, ara mateix "missing", que deia coses com: "A los árbitros nunca se les debe protestar, entre otras cosas porque es un símbolo de debilidad. Y cuando comparezcan ante la prensa, un futbolista del Real Madrid nunca debe criticar ni a sus rivales ni al colegiado". La mourinhització experimentada per l'entitat blanca fa que el Madrid s'hagi convertit en un esperpent del que volia el seu exquisit president i en un equip antipàtic, tot al contrari que el Barça (coses, ambdues, que a Espanya tenen el seu mèrit). Casillas, posem per cas, habitualment considerat la cara més amable del madridisme, l'altre dia feia cara i gestos de qualsevol cosa excepte amables. I tot això és per obra i gràcia d'una mourinhització que arrossega tothom: president, jugadors, aficionats, premsa... Davant el Barça, ara mateix el Madrid ha perdut la batalla dels títols, de l'excel·lència futbolística i de la imatge. I més, perquè fins i tot també n'ha perduda una altra que el Barça ni juga(va) ni li interessa(va): la del "famoseo" glamurós. Perquè la irrupció de Shakira dins el món futbolisticomediàtic eclipsa totes les famoses i aspirants a famoses que sempre envolten l'entorn del Madrid. I no per falta de mèrits d'elles, en absolut. Però és que Shakira simplement és la "number one", de tot. Però això són figues d'un altre paner.