Les declaracions del PP sobre la sentència del Tribunal Constitucional referida a la plataforma Bildu "posen carn de gallina", segons el president d'aquest tribunal, el senyor Pascual Sala. Realment, senyor Sala, el que posa carn de gallina és el PP, i això ho sabem en general, vull dir per la política general d'aquest partit, però també per les particularitats territorials.

El PP és un partit que ja difícilment fa creïble el rostre amable d'un Ruiz Gallardón, a Madrid, o, aquí, d'aquests conservadors que callen davant la deriva dels seus capdavanters. És cert que el batle de Madrid té gestos, adesiara, d'una certa liberalitat i d'una sana independència de criteri, però alguna cosa deu compartir amb la indústria argumentària dels seus, perquè hi ha moments que el silenci deixa de ser distància per convertir-se en complicitat. Es pot estar tan prop de l'extremista Aznar i alhora mantenir immaculada la concepció de la política?
I aquí, després de tants anys que hem pogut creure en un consevadorisme arrelat en la defensa dels nostres senyals d'identitat -identitat o un llamp forcat, vull al·ludir així als únics fonaments possibles per arribar a aixecar un país on ara hi ha un territori en perill-, avui podem sentir el clamor, també, del silenci d'aquests conservadors davant les amenaces de José Ramón Bauzá, de Carlos Delgado -i ara, del mallorquí de "pura cepa", Mateu Isern, aquesta espècie de Karanka que no arribarà mai a convèncer ningú del seu pensament autònom: efectivament, el primer que ha fet, a manca de programa, ha estat anunciar-se com a promotor de contratemps al desenvolupament d'un model que ha funcionat raonablement bé; i, quan se li ho ha retret, s'ha dedicat a fer volar coloms, a llançar promeses d'aquestes que fan riure un calcetí.

No tenim un periodisme millor que la societat, pensar una altra cosa seria creure en miracles. Ja sabem que, si admets la certesa del miracle, ja no has de donar explicació de cap prodigi (idea que el lector podrà trobar molt més ben expressada a La llegenda del sant bevedor, la pertorbadora nouvelle de Joseph Roth). Ara per ara, així com l'únic que sabem del paradís és que no hi som (Miquel Barceló), l'únic que sabem dels miracles és que no en som beneficiaris. De manera que tenim els polítics que ens mereixem -la població, no cada ciutadà o cada ciutadana en concret, val la pena precisar-ho- i tenim, també, el periodisme que ens mereixem. Així, no hi ha hagut cap professional del galliner que hagi encalçat aquests conservadors i els hagi fet rompre el silenci, perquè així la resta de la gent puguem saber si, efectivament, han canviat d'idees i segueixen amb convicció joiosa Carlos Delgado, José Ramón Bauzá & Cia, o si s'han afegit a la processó per defensar, no el menjar dels seus fills, sinó les seves piscines climatitzades -la diferència la va marcar Orson Welles en parlar dels delators, dels cuetes durant el mccarthysme.