Tan sols a un programa electoral he estat capaç d'endevinar una silueta de país amb cara i ulls, una idea del que hauria de ser aquest petit país insular, ara a la deriva. Direu que els programes electorals no són sinó eslògans publicitaris, receptes per a l'elaboració d'un vesc específic per atrapar-hi aquell sector de la població presumiblement sensible a un missatge que es dóna per sobreentès. Però això no acaba de ser veritat. L'artificiositat de l'eslògan no aconsegueix quasi mai amagar totalment l'ideal de país de cadascú.

Hi ha una formació -que el lector s'esforci una mica i la cerqui entre el caos general de sigles- de la qual sabem, gràcies als seus eslògans translúcids, que ha esmerçat esforços a l'elaboració d'un projecte de país en el qual alguns voldríem viure: alguns vol dir, en aquest cas, molts més dels que segurament els votaran, perquè la irresponsabilitat del votant illenc ens situa en llocs privilegiats en el hit parade de la inconseqüència. Pensau en tantes persones que tots coneixem, que desitjarien un govern que protegeixi una manera de viure cada illa, i que, tanmateix, dia 22 votaran un o altre partit que s'han proposat devastar directament aquesta manera de viure.
Així que val la pena l'esforç de cercar en el caos de sigles alguna formació que tengui dissenyada una idea de país que sàpiga extreure de la realitat present els elements per construir un futur fet a mida del nostre territori i de la nostra gent. I no és fàcil, perquè les interferències de la "societat global", tan provinciana, es de- senvolupen amb un màrqueting d'eficàcia aclaparadora. Servidor vaig sentir, fa un parell de dies, un suposat expert en oferta turística "de qualitat" que deia per ràdio que havíem de posar-nos al dia i organitzar "eventos" com, per exemple, el torneig de tennis de Madrid. "I per què no el de Montecarlo? -li contestava un col·lega-. Hem de ser ambiciosos". Però allò que ens donaria prestigi, realment, en opinió d'un tercer, seria tenir aquí una franquícia del museu del Prado.

És obvi que, per a molts, la qüestió seria convertir-nos en Madrid o en Roma, per no dir en Nova York: qualsevol opció els va bé llevat d'iniciar un procés de desconstrucció del nostre "model" fins a retrobar-nos amb una possibilitat real d'excel·lència: ser un país tan ben fet que atregui només per això.

Però estam tan contaminats pel màrqueting global de l'estultícia que ni se'ns acut de pensar un país aixecat des d'ell mateix. Les dades -i la simple observació- ens situen entre els destins turístics més vulgars de l'Estat, i les idees per superar aquesta situació tendeixen a fer-nos encara més vulgars, fins a assolir la cota més baixa -o la més alta, segons d'on es miri- de l'ordinariesa: ens hi acostam si propugnam un país amb més amarradors, amb més contaminació, amb més creuers, és a dir, un país incapaç de res que no sia apedaçar una història massa esquinçada.

I no havíem dit sempre que les crisis eren els espais propicis per a repensar-nos?