En teoria, les crisis econòmiques i socials enforteixen la musculatura de la humanitat, en particular dels col·lectius més afectats. Des d'aquest punt de vista, la cultura occidental es reconeix en una història i en una cultura on la mort i la destrucció no tenen la darrera paraula, precisament perquè ens identificam amb un sistema que és el resultat del sacrifici, l'esforç i la lluita, però també de l'ús de la força indiscriminada que els poders fan servir per justificar l'ordre. Mentre continuam la nostra travessia pel desert, individual i col·lectiva; mentre constatam l'augment diari de les dificultats, el món incorpora noves problemàtiques que no tenen solucions immediates i sosté que mantenir aquell sistema de vida que teníem com a paradigmàtic es fa de cada cop més difícil. En aquest recorregut, hom té la sensació que cada dia sumam imputs negatius nous a l'inventari d'impediments per sortir de la situació actual.

Tenim menys i tot és força més car; en conseqüència, apreciam que la solució no ve per la via del consum, ni pel camí de posseir. Durant els darrers deu anys, ha augmentat la inseguretat virtual de la humanitat i s'ha incrementat la por. L'optimisme del passat s'ha exhaurit i l'hem substituït per un estat d'ànim tou, mal anomenat realisme informat. Creim viure informats, perquè disposam d'un arsenal de materials que ens serveixen de forma banal els mitjans de comunicació globals. En conseqüència, no tenim cap garantia sobre la informació rebuda, tampoc no coneixem el tractament que ha rebut aquesta mateixa informació i tenim la certesa que les notícies apareixen de cada cop més en forma de fibló. Un format que té una vocació innata a destruir més que a constuir.

Tenim més inestabilitat social, més superficialitat i més banalitat, perquè aquests valors s'han instal·lat a l'interior de tots els organismes de poder, ocupats a mantenir la posició i a garantir la continuïtat d'un argumentari que fa temps que ha perdut tot el seu crèdit. La història d'ahir ha esdevingut ficció, i tot allò que ahir era ciència-ficció avui sembla crònica i relat realista. Després de la suposada mort de Bin Laden, sabem que el món d'avui està més en evidència que mai i que mostra públicament les seves vergonyes sense poder contrarestar aquesta tendència. La globalització imparable també manifesta les seves debilitats i s'està convertint en una amenaça per a una humanitat que cada minut és més pobra i està de cada cop més empobrida des del punt de vista cultural. Mentalment, estam bastant més desgastats i retuts.

Culturalment, ens trobam més a les fosques. Econòmicament, la humanitat ha iniciat el camí de descens i desconeix quin serà el final d'aquest trajecte. Humanament, també sabem que unes relacions humanes fonamentades en la banalitat tampoc no poden obligar més temps la persona a continuar fent el ridícul en el teatre de la vida. La condició humana sap que ha sofert un contratemps rellevant. Els més conscients intueixen que el xassís n'està afectat d'una manera lamentable i, per tant, sense carcassa difícilment la persona pot plantar cara a les dificultats d'aquest ral·li en el qual està competint. Si tot és molt pitjor que ahir, com esperam que demà sigui millor?.