Hi ha una casta de mallorquins a qui mossega l'autoodi. En conec desenes: respecte de la llengua catalana mantenen -sempre parlant en mallorquí, però!- un discurs basat en el menyspreu, sostingut per arguments com els que segueixen: molt sovint neguen que el mallorquí i el català siguin la mateixa llengua; tanmateix, si ho arriben a admetre -a contracor-, t'acaben dient que tanmateix és una llengua menor, i que no té cap sentit ensenyar-la a les escoles. Conec desenes de persones catalanoparlants -mallorquins de soca-rel- que pensen així: parlen en mallorquí, però el menyspreen, i tot perquè també senten que, en parlar el castellà, se'ls nota l'accent, el to pobletà -l'oliva a la boca-, massa vocals que el fan indigne i groller si es compara amb el castellà que es parla, per exemple, a Valladolid.

Per això mateix, un matrimoni mallorquí parla al seu fill tot el temps en castellà. "És ara que n'hi hem d'ensenyar!" -afirmen-; "és ara, que el nin és petit i és una esponja!". Aquesta bona gent equivocada parteix d'un equívoc terrible: que criant el seu fill en mallorquí no aprendrà mai el castellà. Tinc un amic de la meva edat -fill d'una família mallorquina, tot i que el seu pare és castellanoparlant- que no parla ni una sola paraula de mallorquí, i tot perquè a casa seva tampoc no li van parlar mai en mallorquí, amb tota la intenció, i també per esnobisme: era millor que perfeccionés el castellà -el qual certament parla com un presentador de televisió espanyola- que no que es criés també en mallorquí, llengua mínima. ¿Sap més castellà que jo, o que qualsevol altre mallorquí perfectament bilingüe? No. ¿L'escriu millor que qualsevol altre company de classe, o es defensarà millor en castellà que qualsevol altre mallorquí? No.

El que és cert és que, volent-lo fer el més llest de la classe, l'han fet el més ximplet, l'únic que no és capaç de parlar bé la llengua de la seva mare. Tots aquests ressentits, acomplexats per la suposada petitesa de la seva llengua materna, haurien de saber que això no és cap impediment perquè en dominin un altra, o dues més, o tres més. La meva padrina de noranta anys, absolutament analfabeta, fins i tot és capaç de parlar més o menys fluidament el castellà. Si ella n'ha après, ¿com és que hauria de ser necessari elevar aquesta llengua sobre les runes de la llengua pròpia dels mallorquins? Ens menja l'autoodi, la impostura moral, una estupidesa de la mida del sol que durant tants anys ens ha cuit la cervellera.

Dimarts va sortir La Vanguardia en català. A la secció 'Tendències' hi havia un reportatge sobre els beneficis cognitius del bilingüisme: els nins bilingües tenen més capacitat que els monolingües per concentrar l'atenció, i fins i tot el bilingüisme pot ser un factor que retardi l'aparició de l'alzheimer: una universitat canadenca ha estudiat que, als països on la gent parla dues llengües, el cervell dels parlants té més defenses davant d'aquesta malaltia terrible. En els països monolingües, l'alzheimer apareix a 72 anys; en els bilingües, a 77.
Ja ho veiem: els mallorquins monolingües no només s'han volgut passar de llestos en va, si no que, pel que sembla, van a més velocitat cap a la demència senil.