Hi ha coses a la vida que em pareixen molt tristes: les guerres, els terratrèmols, per posar-ne dos exemples molt actuals. Aquí, a Mallorca, em va parèixer molt trist veure que la gent del PP, nascuda a l'Illa, aplaudia amb vehemència els seus dirigents polítics, presumptament espanyolistes, quan apostaven per desprotegir la llengua mare de les nostres illes. És molt trist que els pocs mallorquins d'arrel que quedam no vulguem protegir i ensenyar la nostra cultura a tots el que vénen de fora, que ens sia igual que la nostra llengua desaparegui, sota el pretext que tothom té dret a viure en la llengua que vol.

És veritat que la gent té aquest dret, però això no lleva que aquí, a les Illes, tinguem una llengua pròpia i que ja comença a ser minoritària, sobretot a Palma i a molts de pobles de Mallorca. De vegades, quasi sempre, conservar les coses té un preu, i tothom ha de fer un esforç per aconseguir-ho. Hauríem de fer entendre, als que vénen de fora, que la pluralitat de cultures a l'Estat espanyol és un patrimoni que tenim, i així com no tenen cap problema per menjar ensaïmades o fer panades i adaptar-se a costums molt illencs, també ho haurien de fer amb la llengua. En temps de la dictadura, ja es va intentar fer desaparèixer el català de la vida quotidiana i no es va aconseguir.