Què és una llengua oficial

Com en tants altres aspectes, el concepte de llengua oficial sorgeix a l'etapa de la Revolució francesa i s'escampa arreu d'Europa a partir de les conquestes i les idees expandides per Napoleó Bonaparte. És ben clar que, a la nostra part del món, les institucions i els usos i costums són bàsicament napoleònics. Per això, en una de les seues cèlebres dites, en Lluís V. Aracil afirmava que Espanya era "una regió de França". Certament, no es tracta d'una "regió" en sentit territorial, sinó d'una "regió espiritual", potser no tant de França com de l'obra perdurable de Napoleó. Espanya s'alçà contra Josep I, germà de Napoleó Bonaparte, per acabar copiant fil per randa el model que aquest havia proposat.

Per això, aquí tenim llengües oficials, mentre que, fins ara, a la Gran Bretanya no en tenien. Ara, existeixen llengües oficials a Gal·les (no a la resta del Regne Unit) o a determinats estats d'Amèrica (però no a tots, ni tan sols a una quantitat significativa; naturalment, en esmentar "Amèrica", em referesc als Estats Units d'Amèrica, no a les Amèriques, generalment napoleòniques).

Una llengua oficial compta amb determinades característiques, que, sobre un territori concret, diferencien aquesta llengua (o aquestes llengües) de tota la resta. Per exemple, que una llengua sigui oficial implica que s'hi poden fer els documents i que aquests documents tenen validesa sense necessitat d'haver de ser traduïts a cap altra llengua. Tots els documents oficials, per tant, són vàlids si el seu vehicle d'expressió és una llengua, així mateix, oficial.

La llengua oficial serveix perquè s'hi produeixin les relacions entre administradors i administrats. Qualsevol persona té dret a adreçar-se a l'administració en la llengua oficial, i l'administració té l'obligació de respondre-hi els ciutadans. Evidentment, allà on hi ha més d'una llengua oficial, l'administració té l'obligació de respondre en la llengua oficial que l'administrat requereixi. En aquest cas, generalment, sempre el parer dels ciutadans es troba per sobre del parer de la pròpia administració.

Una llengua oficial és el vehicle lingüístic del sistema educatiu, de manera que l'ensenyament s'articula en la llengua oficial (o en les llengües oficials). En determinats sistemes, s'han de dur a terme polítiques compensatòries, perquè tota la població sigui, efectivament, coneixedora de les llengües oficials (on n'hi hagi més d'una, sobre un mateix territori).

Una de les característiques de la llengua oficial és que el seu coneixement no és voluntari, sinó obligatori, directament imposat pels poders públics. Aquesta "imposició", lògicament, es troba legitimada pel fet mateix de l'oficialitat, fins a tal punt que, en la immensa majoria dels casos, no és vista pròpiament com una "imposició". Per això, ningú no considera que el fet que el castellà sigui oficial a Madrid o que el francès ho sigui a París constitueixi cap tipus d'imposició. Si en algun lloc es pot arribar a considerar una llengua oficial com a "imposada", senzillament s'està plantejant un problema en relació a la pròpia oficialitat.

El coneixement de la llengua oficial no segmenta tipus de població. No s'especifica que hi hagi cap segment de la població que pugui desconèixer la llengua oficial. S'entén que determinades persones, a títol individual, ho poden fer durant un període transitori. Però, a la llarga, se suposa que tothom ha de conèixer la llengua oficial, sense possibilitat de fer-hi excepcions. Es dóna per fet que a les Castelles tothom sap castellà, que a França tothom sap francès o que a Itàlia tothom sap italià. No se solen fer enquestes per veure quin percentatge de la població coneix la llengua oficial. De manera generalitzada, donam per fet que el cent per cent dels hongaresos són capaços d'entendre i de parlar, com a mínim, hongarès.

Per tot això no deixa de sorprendre l'extraordinària contradicció en què incorre el cap de llista del Partit Popular a les pròximes eleccions parlamentàries a les Illes Balears. Bauzá no ha dit en cap moment que el seu partit vulgui eliminar la plena oficialitat de la llengua catalana a les Illes Balears, d'acord amb el que estableix l'Estatut d'Autonomia. Però ha manifestat que conèixer el català no serà un requisit treballar a l'Administració pública. S'ha descuidat que les dues coses alhora són impossibles: o bé el català hauria de deixar de ser oficial o bé tots els servidors públics han de conèixer la llengua catalana. En Bauzá serà o no serà president de la comunitat autònoma, però no ho serà al mateix temps president i cap de l'oposició. Tenint en compte com maneja la lògica, crec que ens convé que continuï de cap de l'oposició una temporada. Almanco mentre s'aclareixi les idees...