Espanya no té remei

Era ben necessari que l'experiència de Pere Sampol com a senador autonòmic es traduís en un llibre amb l'encertat títol d'Espanya no té remei, la bona presentació de les Edicions Documenta Balear i un documentat pròleg de Damià Pons i Pons. Aquesta recopilació d'interpel·lacions, mocions, preguntes, intervencions en comissions i alguns articles d'opinió deixa plena constància de les misèries i limitacions de l'Estat autonòmic i de les possibilitats d'utilitzar la Cambra Alta com a altaveu per a les històriques reclamacions de les Illes Balears. La veritat és que el nacionalisme no disposa de gaires obres de referència, si bé podem esmentar La qüestió regional (1899), de Miquel dels Sants Oliver; Fènix o l'esperit de la Renaixença (1934), de Joan Estelrich; Pel Ressorgiment polític de Mallorca (1931), de Guillem Forteza; i Els mallorquins (1967), de Josep Melià. Però, com va destacar Damià Pons i Pons en la presentació de l'obra de Pere Sampol, tots aquests assaigs eren treballs d'intel·lectuals nacionalistes amb voluntat d'intervenir en la vida política però que no havien ocupat càrrecs importants en l'àmbit estatal.

En canvi, el llibre del senador del Bloc i el PSM és el resultat d'una llarga experiència en el centre del poder legislatiu espanyol. Sens dubte, Pere Sampol ha aconseguit esser la veu de les Illes Balears en el Senat i no s'ha cansat de denunciar l'espoli econòmic, que ha calculat en un extraordinari 13-14% del Producte Interior Brut, una xifra molt superior a la de Catalunya, que se situa entorn del 9%, i que probablement és el dèficit fiscal més important d'una entitat política regional a tot Europa occidental. També ha posat en evidència la incapacitat dels dirigents polítics castellanoespanyols i del seus escolanets dels altres territoris hispànics per entendre les cultures no castellanes de l'Estat. En aquest sentit, és significatiu que, quan un diputat del PP reclamà suport pels cristians de l'Iraq, una diputada del PNB manifestà el seu acord en basc, ja que era una de les comissions en les quals es poden utilitzar totes les llengües de l'Estat, però el diputat del PP no la va voler escoltar perquè no parlava castellà, l'única llengua digna d'esser escoltada pels conservadors espanyols.

El senador mallorquí així mateix ha denunciat, entre d'altres qüestions, la concentració dels vols internacionals a l'aeroport de Barajas, el menyspreu per l'eix mediterrani i la concentració del poder econòmic a Madrid, una ciutat tan enorme que sembla cada vegada més una ciutat-estat-nació ella tota sola. També ha reclamat suport per al patrimoni cultural de les Illes Balears, convençut que pot esser un bon reclam per aconseguir un turisme cultural com el que tenen moltes ciutats d'Europa occidental; i ha denunciat la ineficàcia del Govern central davant la crisi. En aquest sentit, no s'ha reprimit de declarar que "les mesures del Govern central són una particular interpretació del modern Robin Hood: els pobres han de subvencionar els rics".

Totes aquestes demandes sempre han estat fetes des del realisme polític, no debades encapçala el llibre una cita de Josep Maria Llompart: "Vosaltres no heu oblidat el somni; tot coneixent, però, en cada moment, allò que la realitat permetia". Això ha fet que el Govern central li hagi donat la raó en més d'una ocasió i que hagi posat en evidència els altres senadors i diputats de les Illes Balears, massa sovint cecs, muts i sords davant els problemes illencs. Aquesta tasca ha estat possible per l'empenta i les qualitats de Pere Sampol però també pel fet d'estar vinculat a un partit, que amb totes les seves mancances i defectes, no és un partit-marca. Només aquelles forces polítiques que parteixin de la societat civil, dels ciutadans conscients, i no depenguin de les consignes dels partits (o dels mitjans) estatals podran fer avançar aquest país.