Liberalisme lingüístic

Quan el propietari d'un supermercat vol col·locar els productes en els prestatges, no ho pot fer de la manera que li vingui de gust. Hi ha una norma legal que especifica -pel bé del client- on han d'estar exactament les galetes, els productes de neteja, els ous i el menjar per a periquitos. ¿Heu trobat mai la farina vora el detergent en pols? En aquest món, tot està regulat: ¿per què no hauria d'estar regulada la llengua oficial a l'ensenyament, doncs?
Pel que vaig deduir dels comentaris a un article de la setmana passada, hi ha molta gent catalanoparlant que s'ha empassat la falòrnia del liberalisme lingüístic, el que ens prescriu, en nom de la llibertat, que els parlants han de poder rebre en la llengua que desitgin l'ensenyament i els serveis de l'Administració. Alhora, però, parlen de quotes, de bilingüisme real, tot a mitges -català i castellà- en l'educació.

Anem a pams. No es pot liberalitzar l'ús de les llengües en els àmbits públics perquè això tindria un efecte perjudicial per al català (és un dret impossible). Igual que no es poden liberalitzar totalment les relacions laborals, perquè els treballadors hi perdrien i quedarien indefensos davant dels seus propis caps i empresaris, el liberalisme lingüístic perjudicaria el català, el portaria a la desaparició. No fa falta ser cap llumenera per adonar-se'n: "La mateixa llei per al lleó i per al bou és opressió". ¿Com és possible ser partidari d'aquest liberalisme lingüístic amb una mica de bona fe i no adonar-se que, emparant-se en la llibertat, es practica el lingüicidi? Si volem, però, militar a favor del liberalisme lingüístic, no comencem per fer compartir el seu pa al més pobre de la taula.

Potser és cert: igual que els Estats ja no tenen religió oficial -perquè això posaria en perill la llibertat de culte-, tampoc no haurien de tenir llengua oficial. Comencem per aquí! Que sigui l'Estat espanyol qui comenci a liberalitzar l'ús de les llengües: que deixi de fer promoció del castellà, de subvencionar els instituts Cervantes arreu del món, de pagar traductors estrangers perquè difonguin literatura castellana, de mantenir la Reial Acadèmia de la Llengua, de tapar la riquesa lingüística d'Espanya. I com que el tresor lingüístic ha de ser defensat, que l'Estat espanyol censuri totes les pràctiques lingüicides, que faci front a qualsevol persecució lingüística, no només a la que pugui practicar-se contra l'espanyol. Ja hi ha molts estudiosos castellanoparlants que se n'han adonat i ho denuncien: Espanya practica el nacionalisme lingüístic; però, tot i les denúncies acadèmiques, hi ha catalanoparlants que no se'n volen adonar.

Fins i tot podem afirmar que això de 'la llengua comuna' és una farsa: aquesta suposada 'llengua comuna' de tots els castellanoparlants no és més que una imposició del castellà propi de Madrid sobre totes les altres varietats lingüístiques del castellà: l'objectiu de 'la llengua comuna' no només és eliminar el català, sinó el castellà tal com és parlat a Andalusia o al Paraguai. ¿Liberalisme lingüístic? No ens deixem enganyar.